finalment… el meme!

Finalment m’he decidit a fer el famós meme, gràcies a la insistència de la iuki. Ja ser que és una mica tard, però ha anat així. I de fet penso que les respostes a aquestes preguntes depenen totalment del moment en què estàs, així és que el meu meme d’aquest moment és el següent:

Les tres coses que faries si fossis milionari/a

1. Suposo que primer tindria una gran eufòria per comprar tot allò que ara no puc, per obtenir tot el que es pot pagar amb diners…

2. Però suposo que després me n’adonaria que jo continuo sent la mateixa persona (inclús una mica més egoista, pija i consumista) i que tot el que he comprat no serveix per res.

3. I finalment suposo que invertiria en allò que realment em pot fer feliç: solucionar els problemes econòmics de la gent que estimo i facilitar-los la vida, ajudar a associacions i organitzacions que ajuden a eradicar la fam i la pobresa al món, lluitar per la protecció dels animals… (el que es diu sempre baja, i que no sabrem mai si realment faríem)

Les tres coses que diries en veu alta si sabessis que ningú et contradirà o discriminarà

1. M’encanta vestir-me amb roba d’altre gent! (amigues, germana…) no hi puc fer més, la meva m’avorreix! I la meva gran debilitat és comprar bolsos! M’estaré tornant “pija”? Jooor…. no!

2. Crec que vaig tenir una infància força feliç… potser massa? (els problemes han vingut després, quan m’he hagut d’afrontar al món totalment sola i sortir de la bombolleta del món feliç que s’havia creat aquella nena)

3. Quan estic molt desesperada parlo i demano coses al “senyor” i no sóc religiosa ni creient… com s’entén?

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix

1. No ser tant sensible… tot i que ben mirat, tampoc està tant malament i de fet el que hauria de canviar és la visió “negativa” que tinc d’aquesta sensibilitat i aprendre a valorar-me una mica més pel què sóc!

2. La meva part destructiva, que moltes vegades em priva de viure en harmonia.

3. Crec que ara mateix canviaria tantes coses… que no sabria per on començar.

Les tres coses que voldries que et passessin abans de morir

1. Arribar a ser feliç (un somni impossible potser?)

2. Poder-me reconciliar amb tothom i demanar perdó a aquelles persones que sense voler potser he ofès en algun moment de la vida.

3. Trobar la persona amb qui poder compartir la meva vida

[@more@]



6s comentaris

…desconcert…

M’agradaria saber què penses, què somies, què pretens… m’encantaria acostar-me en silenci, observar-te mentre reflexiones en la intimitat i entendre les raons del teu comportament.

M’agradaria saber què em passa, què sento, perquè et busco… m’encantaria poder-me aproximar al meu interior, desxifrar els motius d’aquest joc i saber què fer.

A què juguem? Tots dos sabem que ens podem cremar… doncs, perquè? I la meva gran pregunta: perquè sempre em fixo amb qui no m’hauria de fixar?

[@more@]



9s comentaris

tabac?

Us haig de fer una petita confessió i és sobre el tema del tabac…. sí, m’estic tornant una fumadora. I ara que ho escric em fa com una certa vergonya perquè jo sempre havia "fardat" de fumar només de tant en tant i de poder-ho deixar quan volgués, i és que realment era així. Només fumava quan sortia de festa i en moments en què estava més "deprimida". Fumava una temporada, potser un paquet em durava un mes i després el meu propi cos em deia que ja no li venia de gust fumar i fins i tot em feia fàstic. Realment el cos és ben savi si el sabem escoltar. El problema suposo és que ara he passat una època difícil bastant llarga i ara tinc por d’haver-m’hi acabat enganxant. Deixeu-me utilitzar aquesta expressió tant poc original (és tard i els pocs recursos literaris que em queden tenen ganes d’anar a dormir) : “És el que té jugar amb foc, que t’acabes cremant.” El que em fa més ràbia és que són coses d’aquelles que podries evitar però que per alguna raó no fas, quina? No ho se… deixadesa potser? I mira que he estudiat tots els efectes negatius del tabac i últimament sembla que tot el món s’ha confabulat per eradicar el tabac… doncs ara va i jo m’hi enganxo! És que no s’entén. Digueu-me rara…

[@more@]



8s comentaris

…reflexió…

És una mica trist començar un escrit el dia del meu aniversari dient “em sento sola”, però és així. Em sento sola i em sento trista, inclús podria dir que em sento buida. Són les 8 del vespre, tothom és fora, l’agost és una merda. I ho noto ara, que estic aquí, que no tinc masses ocupacions… aquest any no hi ha vacances i els dies que no haig de treballar em pesen. No m’agrada sentir-me així i m’encantaria ser capaç de fer aquelles coses que tantes vegades he dit durant el curs, per manca de temps, que faria a l’estiu. Però suposo que necessito temps per pair els canvis que hi ha hagut en la meva vida en tant poc temps. Fa uns dies vaig escriure un post sobre l’amor, l’enamorament… les relacions, i ara m’adono que part d’aquest sentir-me buida ve donat pel fet que ja no tinc al costat aquella persona que omplia tots aquests moments, que feia que no em sentís sola. I és dur restar en aquest estat, aprendre a estar sol sense sentir-se sol. Entenc perfectament a les persones que passen d’una parella a una altre sense en prou feines donar-se el temps suficient com per elaborar la separació i el dol que aquesta comporta, però també entenc que per aprendre s’ha de passar per aquests moments i no “enganxar-se” a una altra persona per por a estar sol. I a vegades em faig gràcia a mi mateixa perquè sóc capaç de raonar les coses amb el cap, de donar-me consells, però llavors no sóc capaç de dur-los a la pràctica. Perquè és tant difícil fer-se càrrec d’un mateix?

[@more@]

17s comentaris

ANIVERSARI

Avui dia 20 d’agost és el meu aniversari!!!!

Ahir vaig anar a sopar a Camprodon i quan tornava amb el cotxe cap a Olot va i em paren els mossos!!! Em van fer bufar per primera vegada, però això fins i tot em va fer gràcia perquè com que no havia begut res sabia que donaria 0,0. El problema va venir quan em van demanar el carnet de conduir. Jo tota convençuda agafo el bolso, el monedero i quan obro l’apartat on sempre tinc el carnet va i NO hi era!!! en aquells moments em vaig voler morir, no en tenia ni idea d’on el tenia ni quan l’havia tocat d’allà i mentre el meu cap anava a mil per hora els vaig dir: "un moment que el busco pel bolso que a vegades el deixo per aquí tirat" i el tio m’enfoca l’interior del bolso amb la llanterna i jo "gràcies"… i llavors de sobte apareix entremig de papers i paperots i en aquell moment vaig ser la dona més feliç del món!!! perquè aquella nit anaven amb moltes ganes de treure punts aquells mossos. En fi, una bona estrena del meu aniversari vaja!!!

Deixant de banda aquesta anècdota, m’agradaria dir que per mi personalment el que més m’agrada del dia del meu aniversari, més que no pas els regals que em puguin fer, és que em felicitin. És curiós, però des de petita el que més il·lusió m’ha fet és aquell moment en què et miren als ulls i et diuen de tot cor: "Felicitats!" Llavors se’m dibuixa un somriure d’orella a orella i de sobte el dia té sentit. Però ha de ser la paraula felicitats, el meu pare té la mania de dir "per molts anys" i a mi no m’agrada gens que m’ho digui (de fet també és una altra mania). Me’n recordo que quan era petita volia que tot el dia m’estiguéssin felicitant i m’era igual si ja ho havien fet, com més cops millor! I encara ara, el que em fa sentir el dia com un dia especial és aquest fet, i com que només és un dia a l’any…. intento viure’l intensament!!!

un petó a tots d’una noia que ja té un any més!!!

[@more@]

6s comentaris

…silenci…

Silenci, un cotxe fora al carrer que s’engega i marxa lentament, abandonant l’asfalt en la llunyania del terreny desconegut. Nit, ombres obscures que habiten els deserts espais que constitueixen l’escenari del seu pensament, boires absurdes que dificulten la visibilitat. Ambient tens, impregnat per la inquietud i la inseguretat. Els sentits cavalquen impertèrrits per entre les raons, qüestionant constantment els puntals de la seva credibilitat. Una eterna confrontació d’idees, pensaments i emocions, un riu que s’esvaeix lentament i minuciosament, vessant les seves tranquil·les i segures aigües per entre les espines d’una densa incomoditat. La necessitat de sentir una mà agradable, càlida i propera en qui poder confiar cegament. La impotència d’una veu tallada per l’agonia, incapaç de llençar amb fermesa cap missatge entenedor. Llàgrimes, plors interns que roseguen un esperit abatut, cansat de suportar tantes lluites. El desig d’un remot somni de felicitat, d’un color viu i juganer que obri les portes de l’innocent caminar de la il·lusió. Ulls obstruïts per un tel d’incertesa que inhabilita i anul·la. Un sòl fonedís que es dilata incomprensiblement, un terra antigament sòlid i perdurable que es veu submergit en la confusió d’unes noves vivències inexpertes i desprotegides. Qüestions sense resposta, que vaguen per l’aire amb destí imprecís.

Silenci, el silenci d’una nit d’hivern, de la foscor d’un interior desdibuixat.

[@more@]

5s comentaris

un dia molt estrany

Aquest matí sortia del pis de la meva germana i enlloc d’agafar l’ascensor he baixat per les escales (m’agrada fer exercici). Però resulta que portava unes xancletes d’aquestes barates d’anar a la piscina que em vaig comprar en una botiga de xinos (que per cert no em penso tornar a posar mai més) i quan estava al segon esgraó m’ha relliscat la xancleta i he baixat tot el tram d’escales de cop. Us pot semblar còmic, no dic que no, el problema és que m’he fet mal. Anava carregada amb el bolso, motxilla i bossa de bassura i m’he donat un cop al colze dret, d’aquells que penses: "merda, m’he fet mal" (aquestes coses es noten). M’he quedat una estona asseguda al replà abraçant-me el colze i intentant tranquilitzar-me. Però llavors he sentit que al pis de dalt es tancava una porta i començava a baixar algú; i perquè no em veiés allà asseguda i així evitar haver de donar explicacions m’he aixecat i he continuat baixant les escales. Em aquestes que quan el tio estava baixant va i torno a relliscar i em cardo ostia a l’altre colze. (jo no se si ha sigut per les xancletes un altre cop o perquè estava una mica marejada i m’ha fallat la cama però la qüestió és que he tornat a caure!!!) Llavors el tio m’ha preguntat si estava bé i jo li he dit que sí, què volieu que li digués? i va i ha marxat deixant-me asseguda a l’escala, agafant-me els dos colzes amb cara de dolor. Llavors m’he començat a marejar i a partir d’aquí ja no recordo què ha passat. No ser quanta estona he perdut el coneixement, el cas és que de sobte m’he començat a trobar malament, a ser conscient dels mals, he obert els ulls i durant uns instants que m’han semblat eterns no sabia on coi estava, ni què m’havia passat, ni quin dia erem… i m’he trobat estirada al terra de l’escala, amb totes les bosses escampades per l’escala, sola. Ha sigut una de les sensacions més desagradables que he tingut mai. Llavors m’han vingut a la memòria les caigudes com un llunyà record que no sabia si formava part d’un somni o de la realitat, i de mica en mica m’he anat situant. Ara em sento masegada i estranya, em fan mal els dos colzes, tinc una ferida al canell i un cop a la cadera i al turmell, però el que em fa més mal és el record d’aquells instants que m’he desmaiat tota sola, tirada a l’escala d’un bloc de pisos d’on no conec a ningú.

[@more@]

8s comentaris

…nit de tempesta…

Els trons ressonen llunyans, com l’eco suau d’una melodia misteriosa. La pluja cau intermitentment, a diverses intensitats, inundant d’aromes un aire que de sobte esdevé pur i fresc. El cel fosc, els núvols cobrint les estrelles com un tel de boira opac i impenetrable. De tant en tant l’espetec d’un llamp que il·lumina els ulls i deixa entreveure per uns instants les sinuoses formes que creen els núvols, arrossegats pel vaivé d’un aire capritxós. El soroll harmoniós de les gotes d’aigua aterrar sobre l’herba molla, sobre l’asfalt i les cadires de plàstic. La suavitat d’una manta que et protegeix en la intimitat, que t’aporta escalfor i comoditat. Una habitació a les fosques, una finestra oberta, una persona que observa, una nit de tempesta.

[@more@]

4s comentaris

el que s’ha de fer per una germana!!

La meva germana, per circumstancies de feina, es va veure obligada a fer el pallús a la tele. (aclarim que va haver de fer de jurat al programa Cantamania de TV3) Però ara resulta que aquest dijous ha d’anar a la gala en directe a barcelona, i per variar ha emmerdat a tota la família perquè l’acompanyem a fer el ridícul animant a un poble en el qual no hem ni nascut. O sigui, que els que em volgueu veure podeu mirar tv3 aquest dijous a les 22:00h. i entre el públic d’Olot m’hi trobareu!!! (abstingueu-vos de comentaris) i si teniu el valor de dedicar el vostre preuat temps a mirar un programa tant cutre com aquest, com a mínim feu-me el favor de votar per Olot!!!

[@more@]

3s comentaris

hores sense dormir…

són les 6 de la tarda, ahir vaig tenir un sopar de la feina i després vam sortir de fiesta i jo començava a treballar a les 7 del matí, així és que he empalmat amb 8 hores seguides de curro i ara ves per on encara no tinc son!!! El sopar va anar molt bé i després de festa va ser genial, estic coneguent gent nova i m’encanta. Suposo que, a part dels cafés, l’emoció i la il·lusió també em fa mantenir l’energia per aguantar tot aquest tute!! perquè la il·lusió és el motor que mou el món

[@more@]

4s comentaris