…No arribo…

No arribo, em sento desbordada per tanta feina, tant poc temps i tant estres. Ara mateix estic aquí davant de l'ordinador escrivint i no puc estar tranquila perquè el meu cap em diu que hauria de marxar ja cap a casa i fer feina. Porto tota la tarda amb punxades al pit (em passa quan estic nerviosa) i amb la incapacitat de fer una respiració profunda. Sento que les coses em sobrepassen, que no puc més… no paro en tot el dia i sempre tinc la sensació de no arribar, de no atrapar la feina, d'anar per endarrera de l'apretada agenda. I llavors totes aquelles coses que haurien de ser un plaer, un descans, un moment per mi i per relacionar-me esdevenen encara més estressants. I la meva vida social també es torna feixuga perquè em sento com "obligada" a estar a un nivell que no arribo. I jo? on sóc jo? on he quedat amagada rera tantes presses? i perquè la societat ens indueix a viure d'aquesta manera, perquè tot està organitzat així? perquè si et pares a analitzar-ho… no arribar a on? on volem arribar, què volem demostrar?….

[@more@]



12s comentaris

Toc d’atenció

Tanta felicitat ja deia jo que no podia ser… Tantes ganes de fer coses noves, de conèixer gent nova, de sortir… tanta eufòria! Doncs ara se n’ha anat tot a fer punyetes (per dir-ho finament). Aquesta setmana vaig fer un examen pel qual no vaig estudiar gaire, ja sigui perquè no en tenia ganes, ja sigui perquè no em concentrava suficient, ja sigui perquè aquell cap de setmana vaig sortir enlloc de quedar-me estudiant a caseta… el cas és que m’han donat la nota i he tret un 4’83!!! I alguns direu, quina putada per dues dècimes!! però a mi el que em dol més és que l’hagués pogut aprovar si m’hi hagués posat una mica més. Ja se que potser és un fet molt tonto però per mi ha sigut molt significatiu ja que és el primer examen que suspenc en tota la carrera (i mira que ja estic a l’ultim curs) i això m’ha fet trontollar una mica. El primer dia em vaig deprimir bastant, autocastigant-me i culpant-me… quasi flagelant-me per haver estat tant "passota". Però després he pensat que m’ho haig d’agafar com un toc d’atenció per posar-me les piles i baixar d’una vegada de "los mundos de yupi", que aquest és l’ultim any i me l’haig de treure de sobre com sigui!! Per aquest motiu el meu bloc està una mica abandonadet… ja em perdonareu però és que he d’establir prioritats i no tinc temps per tot. Així és que us aniré visitant i deixant comentaris, i quan pugui escriuré algun post ok?

una abraçada a tots!

[@more@]



10s comentaris

De compres

Avui he anat de compres (dia consumista total) amb tota la meva família. Sí, sí… pare, mare, germana i una servidora. Resulta que el meu pare s’havia de comprar un “traje” i hem aprofitat l’avinentesa per firar-nos tots una miqueta. I de passada, tot s’ha de dir, fer alguna cosa tots junts ja que feia molt de temps que no fèiem res en família i com que la meva mare està lesionada, de baixa i una mica depre… doncs anar tots juntets l’ha animat bastant. (que dius, mira que hi ha coses una mica més culturals per anar a fer que comprar roba!!)Doncs bé, jo m’he comprat… Ai!! Que no volia parlar-vos del que m’he comprat (que tampoc crec que interessi a ningú) sinó que tenia ganes de fer una petita reflexió.

Resulta que això d’anar de compres és com una mena de ritual. I m’hi he estat fixant i és molt divertit veure com homes i dones viuen les compres d’una manera tant diferent. Per posar un exemple, a la primera botiga que hem entrat pel meu pare ha sigut arribar i moldre. El primer traje que s’ha emprovat l’hi ha agradat (que per cert li quedava que ni pintat, vaya planta té el meu pare! Je, je) i se l’ha quedat. No hi ha més complicació, tema resolt en molt poc temps. I és que generalment els homes per aquestes coses són força simples i pracmàtics. Ai senyor, però després arribem les dones i la cosa es pot arribar a allargar fins a hores insospitades! Que si primer fem una ullada a TOTES les botigues perquè… i si et compres alguna cosa que després gires la cantonada i la trobes més bé de preu i més maca? No, s’ha d’estar segur del que es compra! I que si això és massa car, i que si això no em queda bé, i que si ara veig això i que si ara veig allò que també m’agrada, i que si això ara em fa el cul gros, i que si… i que si… i els pobre homes desquiciats, marejats i fastiguejats aguantant estoicament drets al costat del provador, plens de peces de roba, bolsos i bosses, i mirant-te amb cara de “ però si tot et queda bé, vols fer el favor d’acabar d’una punyetera vegada!”. I el millor de tot és veure el típic noi que acompanya a la novia a comprar i que, passada certa hora crítica on es traspassa el llindar de la desesperació, te’l trobes jugant a rallys amb dues sabates d’una prestatgeria! (això no és broma, un dia ho vaig veure amb els meus propis ulls: el tio fatal, amb dues sabates a les mans, fent el soroll dels cotxes col·lisionar entre sí, amb una cara a boig que no s’aguantava). Realment obro un petit parèntesi per retre un homenatge a tots aquests pobre homes que no engeguen a parir a les seves dones, novies, filles… i que tenen la santa paciència d’aguantar-nos!

En fi, que al final, entre pitus i flautes, ( i tenint en compte que hem parat unes quantes hores per dinar, fer cafès… ) hem estat voltant des de les 11 del matí fins a les 8 del vespre! I el pitjor de tot és la quantitat industrial de pasta que ens hem arribat a gastar entre tots!!! (sort que aquestes grans compres només es fan molt de tant en tant)

[@more@]



13s comentaris

Petits plaers de la vida

Ahir al vespre sortint del metro per anar a casa em va enganxar tot el chaparrón de pluja que va caure i jo, efectivament, no portava paraigües!! (solc fer aquesta mena de coses). Però de sobte no em va importar gens ni mica, vaig començar a veure a tothom que corria per aixoplugar-se, estressat i de mala llet i la imatge em va fer riure. El cel estava gris, llampegava i feien trons, el Barça estava perdent i dels bars es desprenia un cert malestar… I jo escoltava Cold Play amb el meu mp3 i caminava pel carrer amb calma, sentint com les gotes d’aigua m’anaven mullant cada vegada més, notant la seva fredor… i amb un somriure a la cara. I la gent em mirava amb una cara!!! (de fet és normal) i us ben juro que no m’havia pres cap substància estranya!! Jeje.. Va ser un moment força màgic en el qual em vaig sentir plenament agust amb mi mateixa, podríem dir… feliç?

[@more@]

6s comentaris

Dilema moral

És molt fàcil parlar de les reaccions humanes sense haver-les viscut en pròpia pell, sense haver-te trobat davant d’una situació i el conflicte de com fer-hi front. Fa uns dies vaig estar parlant amb un vell amic de la universitat que feia molt de temps que no ens vèiem i, fent un repàs de com estaven tots els coneguts que teníem en comú, em va comentar que un noi amb el qual he seguit mantenint un mínim contacte, va estar ingressat a un centre psiquiàtric i que creu que per la medicació que pren té esquizofrènia. Resulta que justament feia poc ens havíem enviat algun e-mail per quedar i estava pendent anar a dinar o a fer un cafè. Davant de la noticia no vaig saber com reaccionar. Inicialment em va venir la por (més que res per desconeixença) i les ganes de tirar-me enrera, d’oblidar el tema i no veure’l més. Però llavors vaig pensar que no estava actuant justament amb ell i que per anar a fer un cafè no tenia perquè passar-me res. He de dir però que, aquest noi, durant el temps en què vam anar a classe junts, m’anava al darrera i sempre m’estava "tirant la canya", que cada any pel meu aniversari m’ha enviat un missatge per felicitar-me, que em va venir a veure ballar… en fi, que ha seguit demostrant un cert interès. Potser també és aquest el motiu pel qual la meva por és major. Finalment vam quedar per anar a fer un cafè. No se si és que anava molt condicionada o què, però el vaig notar molt diferent i em vaig sentir incòmode, vigilant què dir i què no dir… Ell no em va comentar res del tema, ho entenc perquè no és una cosa fàcil de dir, i jo tampoc el vaig treure. I ara penso que no se si hagués estat millor no saber-ho. La qüestió és que al cap de dos dies m’envia un missatge dient-me que va estar molt bé xerrar amb mi l’altre dia i que a veure què em semblava d’anar un dia al cinema. Jo li vaig contestar que estava molt liada i que no tenia massa temps… una excusa vaja. I la veritat és que em sento malament de reaccionar d’aquesta manera però és que tinc por de posar-me en un merder, de fer-li mal i liar la troca de tal manera que no sàpiga com sortir-me’n. I pensant en tot plegat me n’he adonat de la incapacitat que molt sovint té la gent per enfrontar-se amb allò desconegut que pot despertar una certa por, i concretament en persones que poden tenir una malaltia com aquesta… crec que no és just que la societat els faci el buit, que la gent que els envolta deixi de quedar amb ells per por i que de mica en mica es vagin quedant encara més sols. Però personalment crec que em seria més senzill fer front a una malaltia física com pot ser, per exemple, que algun company hagi d’anar amb cadira de rodes, que fer front a una malaltia psíquica. En fi, no se, que aquest dilema moral em preocupa una mica i no se massa com reaccionar. Què en penseu?

[@more@]

24s comentaris

sense perdó….

No ser ni com començar… de la vergonya que sento ara mateix… No tinc perdó ni excuses que valguin per justificar aquesta absència tant llarga. L’estrès, les presses i la vida ocupada m’han adduït de tal manera que trobar un racó de pau per poder escriure al bloc m’ha sigut bastant complicat. I mira que ho trobava a faltar… Però el que em sap més greu, i és aquest el motiu pel qual dic que no tinc perdó, és el fet que no us vaig donar cap explicació, ni us vaig avisar de la meva situació. Simplement vaig deixar d’escriure. Gràcies Alepsi i Efe per trucar a la meva porta i també a tots aquells que heu entrat al meu bloc amb l’esperança que hi hagués alguna novetat! No us puc prometre la dedicació que tenia a l’estiu però sí us dic que no us faré més aquest lleig, de veritat. Que us he trobat a faltar…. snif, snif… Ara vaig a sopar i a dormir que demà el despertador sona a les 5:00!!!!! I estic una mica costipadeta… en fi, que ja torno a ser aquí!!!!

Un petó molt gran a tots!!!

[@more@]

10s comentaris

Hormones alterades

Jo no se què coi m’està passant però sento que les coses estan canviant. De sobte em sento com aquella serp que deixa enrera la pell seca que l’ha acompanyat durant els últims temps i surt lluent i alhora estranya amb el seu nou vestuari. És com si de sobte em sorgissin inquietuds que desconec… o que potser havien estat massa amagades? No ho se, la qüestió és que últimament no m’acabo de conèixer i em sorprenc a mi mateixa , però m’agrada tot el que m’està passant, m’agrada aquesta nova pell. Aquest estiu m’ha estat acompanyant un cd, concretament l’últim dels Red Hot (Stadium Arcadium) i cada vegada que escolto alguna de les cançons que em fan posar més la pell de gallina no puc evitar un somriure d’orella a orella i que se m’escapi alguna rialla. Em sento… feliç? No m’atreveixo a utilitzar aquesta paraula, però sí que em sento alterada, contenta, eufòrica, divertida… amb moltes ganes de parlar i conèixer gent nova. I no cal que us digui com l’estic liant últimament amb els nois! Ara mateix m’agraden tots!!! 😉 (a veure, pot sonar molt lleig això segons com s’interpreti, vull dir que n’hi ha bastants que em ronden i que rondo i que tot plegat em diverteix). Intento no fer mal a ningú i simplement jugar al joc de la seducció i sentir-me altre cop viva, desitjada… jove? (ara alguns pensareu: Ostres, quants anys té la Iruna? Doncs de fet tinc els que em pertoquen per fer el que ara estic fent, el problema és que aquests últims anys havia estat portant una vida de massa adulta, rodejada de gent més gran, de responsabilitats que encara no em toca assumir… ) i ara… tot un món se’m descobreix. I no només el món sinó que jo també m’estic descobrint a mi mateixa! Recordeu que fa temps vaig escriure un post sobre les pastilles anticonceptives? (si no ho recordeu i teniu ganes de llegir-lo em sap greu però haureu d’anar-lo a buscar perquè no se pas com es fa això que feu que des del post s’enllaci i quan cliquis vagi a un altre lloc….perdoneu la meva incultura en aquests temes) Doncs fa uns dos mesos i mig que les he deixat i jo diria que les hormones se m’han alterat!!! De fet fa 3 setmanes que m’hauria d’haver vingut la regla i encara l’espero (tranquils que no tinc motius per estar preocupada). Però suposo que el cos necessita tornar-se a reajustar, igual que jo necessito temps per adaptar-me a aquesta nova pell.

[@more@]

9s comentaris

Moments de canvi… nous propòsits

Comença un nou curs després d’un llarg estiu ple d’experiències que l’han fet molt diferent als estius viscuts amb anterioritat. Un estiu en què he pogut desconnectar realment de la vida que m’havia envoltat fins ara. Però tot allò que és bo, diuen que s’acaba… si més no jo diria que passa més ràpid del que voldríem.

Normalment la gent es fa propòsits a l’estrena d’un nou any, els típics “aniré a un gimnàs, faré règim…” que es diuen per fi d’any. A mi això normalment no em passa perquè, siguem realistes, ningú acaba complint aquests “nous” propòsits (ho poso entre parèntesis perquè com que es repeteixen cada any, de nous ja no en tenen res). Però aquest any, amb l’arribada d’un nou curs a la ciutat, se’m plantegen nous reptes. No se si seré capaç de complir tot allò que em proposo, segurament sóc força agosarada, però si més no tinc ganes d’intentar-ho per sentir-me millor amb mi mateixa. De fet, tampoc es tracta de grans propòsits, tant sols vull poder conservar algun “bocinet” dels petits plaers que aquest estiu he descobert que existeixen, com és anar a prendre un cafè amb els amics i dedicar una mica de temps a la conversa, llegir més sovint i escriure els meus pensaments, dedicar-me una mica de temps a mi mateixa, improvisar i no deixar que l’horari governi els meus dies… Són coses una mica complicades però aquest estiu he recordat que aquestes són les coses que em mantenen viva, que les necessito i que les havia oblidat.

Els canvis sempre m’han costat, ja des de petita, i no tinc gens de ganes de tornar a la rutina, a l’estudiar, als metros, al no tenir temps… Ser que una vegada hagi començat ja no se’m farà tanta muntanya, però tinc por de perdre aquesta calma, de tornar a perdre’m entre tantes exigències i presses, per aquest motiu em resisteixo a marxar e intento evitar lo inevitable.

En fi, (Serafí) desitgeu-me que sigui capaç de gaudir d’aquest últim any com a estudiant i que pugui assaborir els plaers de la vida entre exàmens, classes i mals de cap.

[@more@]

6s comentaris

tornada al món real

Tot just ha passat un sol dia des que he tornat i el record d’aquells dies de calma ja el sento massa llunyà. Han sigut uns dies de tranquil·litat, de pau amb mi mateixa, de contacte amb la natura… sol, platja, excursions, piscina, llegir, escriure… La veritat és que estic molt contenta d’haver fet cas de la intuïció que em deia que havia d’escapar-me sola perquè he pogut gaudir de la soledat d’una manera que feia temps que no podia fer. Ha sigut gratificant comprovar que m’ho puc passar molt bé jo tota sola, que sóc capaç d’estar-me tranquil·la mirant com surt el sol des de la platja, caminant per camins de pedra seca i banyant-me a cada cala que anava trobant. I més gratificant ha sigut ser capaç d’anar a un lloc que per mi té moltes implicacions emocionals com és Cadaqués i no caure en la melangia dels records. He estat tant bé que m’hi hagués quedat tota la setmana si hagués pogut, però ara ja torno a ser aquí i tot plegat m’està costant. I em pregunto perquè no puc trobar aquells moments de pau entremig de la vida que m’envolta cada dia? Perquè necessitem ubicar-nos a un altre espai, haver de marxar i oblidar per uns instants tot allò que veiem sempre, per trobar-nos a nosaltres mateixos? Em fa ràbia perquè em dona la sensació que tot el que vaig sentir a Cadaqués s’ha quedat allà, que m’ho he oblidat pel camí i ara no se com recuperar-ho!

[@more@]

8s comentaris

Tancat per vacances reflexives

Feia dies que volia escriure i perdoneu si he estat una mica desconnectada. L’altre dia vaig fer un agradable passeig pel casc antic de Girona i per tots els perduts jardinets que hi ha i vaig tenir una “revelació” que dic jo. Vaig sentir que necessitava urgentment el contacte amb la natura i un espai de tranquil·litat per reflexionar. De sobte vaig tenir la sensació que l’estiu s’havia acabat i que no havia fet tot allò que en un principi m’havia proposat. Aquests mesos tenia ganes d’escriure, de dedicar-me temps, de pensar en tot el que m’ha estat passant i encarar el nou curs amb una altra energia. I els dies han passat i al meu quadern en prou feines s’hi ha escrit quatre paraules. En definitiva, que me’n vaig un parell de dies tota sola per… retrobar-me? A vegades em va bé desconnectar de tot allò que m’envolta sempre, deixar el mòbil, el rellotge, l’ordinador, la música, la gent… i dedicar el temps a, simplement, estar. Però tot i agradar-me, saber estar sola és difícil, i sempre que faig una escapada d’aquestes és com plantejar-me un nou repte, seré capaç? Ara ja fa molt de temps que no ho feia i jo he canviat en alguns aspectes. No se què en sortirà de tot això, però sento que tinc ganes de fer-ho. Tampoc espero treure grans conclusions ni trobar totes les respostes a les meves preguntes perquè segurament això és impossible, simplement les meves expectatives no van més lluny que el poder gaudir d’un espai d’intimitat entre la natura.

Així és que estaré un parell o tres de dies sense aparèixer per la blogosfera, no us preocupeu que no em passa res, aquestes coses ja les faig de tant en tant. 😉

Desitgeu-me sort en el meu viatge cap a mi mateixa!

[@more@]

2s comentaris