La pregunta del millón

Evidentment hi ha moltes “preguntes del millón” al llarg de la vida, però en l’època en que estic jo ara la que toca és: “i l’any que ve què?” A veure, m’explico.  Aquest any acabo la carrera, vull dir que estic a l’últim curs i quan al juny acabi tots els exàmens i em donin el títol (això espero) se’m presenta al davant un gran interrogant i un buit que hauré d’omplir no ser massa com. Ja se que encara queda molt fins llavors, però és acostumo a avançar-me a les coses i ara ja estic preocupada i patint per què coi faré quan acabi. Sí, primer haig d’acabar la carrera, això està clar… però el meu cap s’enfila, la meva ment somia diferents possibilitats i el meu nivell d’estrès augmenta considerablement!! També se m’acaba el contracte del pis. I mil preguntes em bombardegen. A on viuré? Amb qui viuré? De què viuré? Tinc clar que vull començar a treballar del que he estudiat (si puc) però també vull seguir estudiant quelcom més per ampliar la meva formació.. però què? També em ronda pel cap la opció de marxar a treballar a l’estranger. Us explico, van venir a fer-nos una xerrada per explicar-nos com funcionava tot això i em va semblar molt interessant. Es veu a França hi ha molta demanda de fisios i posen moltes facilitats perquè la gent hi vagi a treballar. Et porten allà, tens contracte fix a un hospital, allotjament durant els primers mesos per donar-te temps a buscar-te un pis, tens una persona de referència a qui acudir en cas de problemes, et presenten altres catalans que estan treballant allà… en fi, que tot plegat sembla molt temptador. Però el compromís és per com a mínim 2 anys, i això m’espanta! És un canvi molt bèstia i a mi em costen els canvis. Però alhora també penso que aquestes coses o es fan ara o ja no es fan, perquè com més temps passi i més lligams tingui aquí, més em costarà de marxar. Però també penso que una vegada allà què? Em quedaré per sempre? I si vull tornar, aquí no tindré feina ni res i serà una altra vegada començar de zero i deixar un contracte fix amb un bon sou… i …aix!!! buf, m’envelo molt oi? No ser, només us volia comunicar les meves dèries mentals d’aquests últims dies i si teniu alguna proposta o em voleu donar algun consell o opinió serà benvingut!![@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 comentaris a l'entrada: La pregunta del millón

  1. Aliiasa diu:

    No sé que dir-te perquè entenc perfectament aquests dubtes que tens… Suposo que és qüestió de meditar-hi i ja et decidiràs per una de les opcions. La veritat, és que ja et dic que jo estaria com tu. Pensa-hi, però tampoc és qüestió de que t’hi capfiquis, i menys ara que encara queden uns mesos!

    Ànims maca, un petó!

  2. Alepsi diu:

    Si et posen tantes facilitats, tira a França. En sèrio. Aprendràs (o milloraràs) un idioma, coneixeràs gent nova, t’independitzaràs de tot… i, mira, en dos anys pots estalviar bastant com per, quan tornis, poder estar relaxada un temps, fins que trobis feina, i si més no, la experiència laboral de dos anys complets… és enorme!!! Se’t rifaran, IRuna!!!!!!!!!!!

    Bé, ja sé que vist des de fora tot és molt fàcil… jo tindria els mateixos dubtes que tu… però en sèrio, que jo marxaria! xDDD

  3. Gatot diu:

    De vegades el temps passa molt depressa, i de vegades passa molt a poc a poc.

    Està molt bé fer-se plans si després tens capacitat de no aferrar-t’hi, de poder-los canviar.

    No voldria afegir-te més dubtes, però, es poden donar moltes circumstàncies (enamorar-se, per exemple) que et puguin fer decidir per una cosa o per una altra.

    Crec que està bé valorar-ho amb temps, però sense capficar-se perquè el moment de la decisió serà un de determinat, amb unes circumstàncies o amb uns valors potser diferents dels que tens ara.

    Eps, i no em facis gaire cas, que no puc servir d’exemple de res, eh?

    ptonets

  4. ard diu:

    Hola Iruna.
    No et conec, no se qui ets, però m’ha agradat el qué escrius, el com ho escrius,… i al veure’t plantejar aquests dubtes m’hi he sentit molt identificat.
    A tots ens agrada la llibertat, però a vegades, la llibertat és com un desert sense indicacions; cap a on tirar?
    Crec, q m’espanta el compromís, especialment si es de quelcom que no conec. Però si me’n vaig a l’altre cantó del pèndol,… m’emocionen els nous camins, les noves aventures, el començar de 0,… és llavors quan et sents vius. Por, tinc por a la monotonia, a la rutina enterna dels camí dels passos perduts. Iruna, el camí es davant teu. De moment no t’hi capfiquis i quant menys t’ho esperis,…veuràs amb total claredat el cartell. Maleït cartell capritxós! Només es mostra quan ell vol, quan tu estàs menys capficada per trobar-lo.

  5. Floc diu:

    Hola Iruna!
    Crec que el que et passa és absolutament normal. El futur sempre fa por i més quan et toca fer el pas de començar a espavilar-te per tu mateixa i intentar definir cap a on vols dirigir la teva vida. Però jo em sumo al que han dit tots els blocaires fis ara: no et capfiquis encara perquè (i t’ho dic per experiència) les coses ja van apareixent. Pensa que estàs fent plans en aquest moment i que quan sigui l’hora de dur-los a terme estaràs en un altre moment en el que potser ja no et vénen tant de gust. Per això crec que platejar-se diferents opcions sempre és positiu però deixa que al final la vida et vagi ajudant a definir-los.
    Un petonàs!!

  6. Floc diu:

    Hola Iruna!
    Crec que el que et passa és absolutament normal. El futur sempre fa por i més quan et toca fer el pas de començar a espavilar-te per tu mateixa i intentar definir cap a on vols dirigir la teva vida. Però jo em sumo al que han dit tots els blocaires fis ara: no et capfiquis encara perquè (i t’ho dic per experiència) les coses ja van apareixent. Pensa que estàs fent plans en aquest moment i que quan sigui l’hora de dur-los a terme estaràs en un altre moment en el que potser ja no et vénen tant de gust. Per això crec que platejar-se diferents opcions sempre és positiu però deixa que al final la vida et vagi ajudant a definir-los.
    Un petonàs!!

  7. Floc diu:

    Hola Iruna!
    Crec que el que et passa és absolutament normal. El futur sempre fa por i més quan et toca fer el pas de començar a espavilar-te per tu mateixa i intentar definir cap a on vols dirigir la teva vida. Però jo em sumo al que han dit tots els blocaires fis ara: no et capfiquis encara perquè (i t’ho dic per experiència) les coses ja van apareixent. Pensa que estàs fent plans en aquest moment i que quan sigui l’hora de dur-los a terme estaràs en un altre moment en el que potser ja no et vénen tant de gust. Per això crec que platejar-se diferents opcions sempre és positiu però deixa que al final la vida et vagi ajudant a definir-los.
    Un petonàs!!

  8. Pd40 diu:

    Des de fora és fàcil donar consells… però si no tens cap compromís que et lligui de forma definitiva jo ho faria. Dos anys passen molt ràpid i la cosa aquí està molt xunga. Sembla temptador.

  9. olenska diu:

    Jo triaria la d´anar-me´n fora… T´ho dic com a experiència que he tingut. I és que fora l´experiència que hi vius és genial. També te les seues coses roins, és veritat, perquè abans d´anar-te´n t´entra gusanillo i moltíssimes preguntes… però després ho compensa. Conéixer gent nova, nous ambients, un nou lloc, la teua professió a altre pais, que deu ser molt diferent segur (la manera de treballar i tot això), el repte de la llengua… jo t´ho recomane. I mai se sap… igual estàs tres anys i te´n tornes…o dos… però ho hauràs fet. Pèrquè, com tu mateixa dius, després ja no es pot fer…

  10. olenska diu:

    Jo triaria la d´anar-me´n fora… T´ho dic com a experiència que he tingut. I és que fora l´experiència que hi vius és genial. També te les seues coses roins, és veritat, perquè abans d´anar-te´n t´entra gusanillo i moltíssimes preguntes… però després ho compensa. Conéixer gent nova, nous ambients, un nou lloc, la teua professió a altre pais, que deu ser molt diferent segur (la manera de treballar i tot això), el repte de la llengua… jo t´ho recomane. I mai se sap… igual estàs tres anys i te´n tornes…o dos… però ho hauràs fet. Pèrquè, com tu mateixa dius, després ja no es pot fer…

  11. iruNa diu:

    Gràcies a tots pels vostres comentaris i perdoneu no haver-vos respost abans… NO TINC ORDINADOR!!…
    Estimada amiga invisible: ostres, ostres!!! quina ilusió veure’t per aquí…aix, quins nervis!! com que has deixat una pisteta al teu bloc?!?! i quin bloc?!?!? si no se qui ets?!?! gràcies pels teus concells.. tens raó, a poc a poc s’aniran veient les coses, i tot inici és dur estiguis on estiguis.

    Aliiasa: si, és millor que hi pensi sense atavalar-me excessivament… gràcies per la comprensió!

    Alepsi: carai, merci per animar-me tant!! la veritat és que vull suspesar bé les opcions i mirar si a França existeix alguna cosa del que m’agradaria treballar i si és així, endavant les atxes!!!

    Gatot: crec que tens molta raó i que cada moment de la vida és diferent i les decisions que puguis pendre també. Justament per aquest motiu deia que si no ho faig ara després serà més difícil… justament perquè ara no tinc lligams aquí, perquè tens raó, enamorar-se et pot fer renunciar a aquestes coses.Deixa’m aprofitar ara que estic “lliure” no? jeje

    Ard: llibertat, dubtes davant del buit, por al compromís, a la monotonia… quantes veritats diuen les teves paraules! crec que el cartellet apareix quan apareix,però que nosaltres hem de fer el que en el moment creguem que ens pot fer sentir més vius!!!

    Floc: si, suposo que la vida dirà… però un ha d’estar preparat pel que vingui no? merci pels concells!
    Pd40: temptador ho és… m’alegro que ho vegis bé i m’animis a tirar cap aquí, de moment haig de suspesar moltes coses però gràcies!

    Olenska: més ànims per marxar!! jeje, carai, ha tingut èxit aquesta proposta eh? que has marxat a l’estranger tu? ho dic pel que em comentes…

  12. efe diu:

    T’entenc. A mi em va passar. I encara, de fet, tampoc no sé què fer. I d’això ja fa 10 anys. Fins i tot ja estic pensant això d’anar a França.

    Sort en el que faces.

  13. iruNa diu:

    Collons efe, quins ànims!! bé, ja ho diuen… sempre ens quedarà Paris no?

  14. Tarannà diu:

    Heus ací una de les cruïlles més fotudes i determinants. Què fer, cap a on tirar? La veritat és que fot una mica d’angúnia veure les diferents portes que es poden obrir en acabar la carrera. En uns casos perquè són moltes, en d’altres perquè són poques, o són poc atractives, o massa agosarades, etc. El cas és que només se’n pot triar una.
    Jo fa uns mesos que m’hi vaig trobar. Si bé és cert que espanta, també il·lusiona. Amb això darrer t’hauries de quedar, amb l’emoció de veure que pots donar un gir a la teva vida, que tens diferents camins per escollir. Com bé dius, aquestes oportunitats no sovintegen.
    Facis el que facis, et desitjo molta sort i empenta! Records iruNa!

  15. Tarannà diu:

    Heus ací una de les cruïlles més fotudes i determinants. Què fer, cap a on tirar? La veritat és que fot una mica d’angúnia veure les diferents portes que es poden obrir en acabar la carrera. En uns casos perquè són moltes, en d’altres perquè són poques, o són poc atractives, o massa agosarades, etc. El cas és que només se’n pot triar una.
    Jo fa uns mesos que m’hi vaig trobar. Si bé és cert que espanta, també il·lusiona. Amb això darrer t’hauries de quedar, amb l’emoció de veure que pots donar un gir a la teva vida, que tens diferents camins per escollir. Com bé dius, aquestes oportunitats no sovintegen.
    Facis el que facis, et desitjo molta sort i empenta! Per cert, malgrat tot, no oblidis que el país també necessita professionals com tu que ens curin bankarts i hill saks…
    Records iruNa!

  16. iruNa diu:

    Tarannà: moltes gràcies pels ànims! i sí, miraré de quedar-me amb la part de la il·lusió… a veure què en surt de tot plegat. És tant… desconcertant!! aix… en fi, espero que algun dia trobem el nostre camí!!

Els comentaris estan tancats.