…27,28 de novembre…

Avui fa set anys que es va morir el meu avi, i demà farà un any que es va morir l’altre meu avi… 27 i 28 de novembre… unes dates en les quals tot es tenyeix de negre.  

Volia escriure un post però no m’he vist amb ànims, així és que faig us de les meves pròpies paraules, escrites un any enrere, ja que crec que saben expressar el que ara no se dir. Us deixo amb aquest escrit:

 Música nostàlgica que acompanya un cor mullat per la pluja d’unes llàgrimes que no arriben. No entenc res, no ser res. Ara em venen records, vivències massa dures que potser he volgut oblidar però que s’han gravat en la profunditat del meu ésser. No entenc aquesta mort. La vaig veure entrar per la porta i no vaig saber com frenar-la. Ràbia, impotència, frustració, pena, tristesa… unes mans arrugades que s’anaven aprimant, un coll sec que implorava l’aigua de la vida, una aigua que jo bevia i no podia donar… aigua al meu costat, possibilitat de vida a les meves mans i una negativa. Què fer? valia més no qüestionar-se el perquè, valia més seguir el curs que havien marcat. Però, i ara què? Ara ja no serveix ni l’aigua, ni els petons, ni les carícies, ni les mirades tendres… ara ja no hi és, ara ja ha marxat. Ara ja no puc fer res. Però encara veig els seus ulls, encara sento la seva respiració feixuga, encara toco la seva cara mig afaitada, encara li col·loco coixins i li faig fregues a les cames. Tot massa present i llunyà alhora, tot massa confús. Imatges, sons, olors… hores de vetlla i un cor encongit i desconcertat. I la mort va arribar i jo no la vaig poder mirar. Tot passava estrany, el seu cos allí estirat. Els seus braços durs i tant freds… gent entrant i sortint, mirades, petons, llàgrimes… i jo allí asseguda al seu costat encara vetllant, encara acariciant-lo. L’aigua, la vida… havia marxat i només restava sequedat i desert. I jo enmig d’aquell immens descampat, sense comprendre què estava passant. Paraules agradables, abraçades de persones estimades, però ja no hi havia més aigua per donar. Perquè? Perquè m’ho vas fer això? Perquè vas voler marxar? Perquè vam haver de patir tots? Perquè em demanaves que et donés aigua amb aquells ulls i aquella expressió de trapella? Perquè t’havia de dir que no? Perquè t’havies d’ofegar? Perquè jo enmig de tants fronts sense entendre? Perquè anhelo llàgrimes que costen tant de plorar? No em vull enfadar. Encara tinc el teu dolç somriure als meus ulls, les escasses paraules que et vaig sentir dir, els gestos… el teu fervent intent de comunicar-te i aquelles històries que explicaves amb un llenguatge sec i inintel·ligible. Volia escriure alguna cosa, volia llegir-te alguna cosa el dia de l’enterro però no vaig poder, ja em perdonaràs. Em vas deixar anestesiada. I tot just ara començo a despertar i tot sembla un malson amarat per un lleuger mal de cap molest. I llavors em venen records i imatges que descobreixo tant arrelades i punyents. Certeses que no volia veure. La mort estava al teu costat però el teu cos lluitava per viure a cada hora, a cada minut que passava sense veure aigua. Tanta resistència pansir-se feixugament, tanta fortalesa, tanta serenitat, tanta mestria. I jo lluitava amb el teu cos, amb una esperança que havies abandonat, que havies denegat. I jo lluitava sense sort. I et veia en somnis, enmig d’un toll d’aigua, corrent i bevent. Però la sonda feia un dia que estava buida. I jo resava a un Déu en qui no crec perquè deixessis de patir, perquè no s’allargués més aquella situació. I jo t’observava la respiració i el cor em saltava cada vegada que no et sentia. Tantes hores al teu costat, tantes hores sense pensar i sentint tant. Se’m fa estrany pensar que ja no hi ets, que has marxat… tants anys al meu costat, formaves part de tot, no concebia la idea que un dia deixessis de ser-hi. Masses vegades passant per una suposada mort que trucava a la porta però que tu despatxaves. Al final vas acabar esdevenint immortal, fins ara. Doncs ho sento però ara no m’ho puc creure. Ploro, sento, ser que no hi ets… però encara vius dins meu i si vols ara et donaré tota l’aigua que vulguis, i te la podràs veure a glop o amb una canya. T’estimo molt. Hem tingut moments molt difícils, però per sobre de tot està l’amor. I m’has ensenyat moltes coses, m’has transmès moltes coses i moltes de les qualitats que tinc les he heretat de tu: el caràcter de lleó, la tossuderia, la sensibilitat per l’art, l’habilitat manual i aquesta personalitat tant… especial. i ara me n’adono de tot el que m’has donat i et dic: gràcies. Només desitjo que el moment de marxar no fos difícil per tu perquè malgrat haguessis abandonat l’aigua estaves molt arrelat a la terra, el meu estimat roure, el meu estimat avi. Descansa tranquil que t’ho mereixes, i dona una abraçada ben tendre a la iaia.[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 comentaris a l'entrada: …27,28 de novembre…

  1. Tarannà diu:

    Benvolguda Iruna,
    t’he de dir que és un plaer llegir-te, fins i tot en textos tan agredolços i punyents com aquest. M’has tocat la fibra i m’has fet recordar molts bons moments (i els darrers no tan bons) del meu avi, que també marxà, però a qui no deixo de tenir sempre present, amb una barreja d’estima, admiració, tendresa i gratitut infinites. Què en són els avis, d’especials!
    L’enhorabona perquè a ben segur que el teu deu estar ben orgullós d’haver tingut (o de tenir)una néta com tu, capaç d’escriure-li i dedicar-li unes línies tan sinceres, intenses i emotives com aquestes.
    I, finalment, gràcies per haver sigut capaç de compartir un text com aquest ja que, tot i ser ben personal, és capaç alhora de despertar una gran empatia entre els qui el llegim (com a mínim així ha estat en mi) i, doncs, permet de sentir-nos-en identificats amb part del signficat.
    Una abraçada!

  2. Tarannà diu:

    Benvolguda Iruna,
    t’he de dir que és un plaer llegir-te, fins i tot en textos tan agredolços i punyents com aquest. M’has tocat la fibra i m’has fet recordar molts bons moments (i els darrers no tan bons) del meu avi, que també marxà, però a qui no deixo de tenir sempre present, amb una barreja d’estima, admiració, tendresa i gratitut infinites. Què en són els avis, d’especials!
    L’enhorabona perquè a ben segur que el teu deu estar ben orgullós d’haver tingut (o de tenir)una néta com tu, capaç d’escriure-li i dedicar-li unes línies tan sinceres, intenses i emotives com aquestes.
    I, finalment, gràcies per haver sigut capaç de compartir un text com aquest ja que, tot i ser ben personal, és capaç alhora de despertar una gran empatia entre els qui el llegim (com a mínim així ha estat en mi) i, doncs, permet de sentir-nos-en identificats amb part del signficat.
    Una abraçada!

  3. Tarannà diu:

    Benvolguda Iruna,
    t’he de dir que és un plaer llegir-te, fins i tot en textos tan agredolços i punyents com aquest. M’has tocat la fibra i m’has fet recordar molts bons moments (i els darrers no tan bons) del meu avi, que també marxà, però a qui no deixo de tenir sempre present, amb una barreja d’estima, admiració, tendresa i gratitut infinites. Què en són els avis, d’especials!
    L’enhorabona perquè a ben segur que el teu deu estar ben orgullós d’haver tingut (o de tenir)una néta com tu, capaç d’escriure-li i dedicar-li unes línies tan sinceres, intenses i emotives com aquestes.
    I, finalment, gràcies per haver sigut capaç de compartir un text com aquest ja que, tot i ser ben personal, és capaç alhora de despertar una gran empatia entre els qui el llegim (com a mínim així ha estat en mi) i, doncs, permet de sentir-nos-en identificats amb part del signficat.
    Una abraçada!

  4. Tarannà diu:

    Benvolguda Iruna,
    t’he de dir que és un plaer llegir-te, fins i tot en textos tan agredolços i punyents com aquest. M’has tocat la fibra i m’has fet recordar molts bons moments (i els darrers no tan bons) del meu avi, que també marxà, però a qui no deixo de tenir sempre present, amb una barreja d’estima, admiració, tendresa i gratitut infinites. Què en són els avis, d’especials!
    L’enhorabona perquè a ben segur que el teu deu estar ben orgullós d’haver tingut (o de tenir)una néta com tu, capaç d’escriure-li i dedicar-li unes línies tan sinceres, intenses i emotives com aquestes.
    I, finalment, gràcies per haver sigut capaç de compartir un text com aquest ja que, tot i ser ben personal, és capaç alhora de despertar una gran empatia entre els qui el llegim (com a mínim així ha estat en mi) i, doncs, permet de sentir-nos-en identificats amb part del signficat.
    Una abraçada!

  5. Tarannà diu:

    Benvolguda Iruna,
    t’he de dir que és un plaer llegir-te, fins i tot en textos tan agredolços i punyents com aquest. M’has tocat la fibra i m’has fet recordar molts bons moments (i els darrers no tan bons) del meu avi, que també marxà, però a qui no deixo de tenir sempre present, amb una barreja d’estima, admiració, tendresa i gratitut infinites. Què en són els avis, d’especials!
    L’enhorabona perquè a ben segur que el teu deu estar ben orgullós d’haver tingut (o de tenir)una néta com tu, capaç d’escriure-li i dedicar-li unes línies tan sinceres, intenses i emotives com aquestes.
    I, finalment, gràcies per haver sigut capaç de compartir un text com aquest ja que, tot i ser ben personal, és capaç alhora de despertar una gran empatia entre els qui el llegim (com a mínim així ha estat en mi) i, doncs, permet de sentir-nos-en identificats amb part del signficat.
    Una abraçada!

  6. Floc diu:

    M’has fet plorar. Les teves paraules, sinceres i sentides, m’han fet reviure molts records i emocions que sabia que no estaven oblidats però que tenia adormits. Mai m’han agradat els aniversaris de dates doloroses, potser per evitar que aquells sentiments de tristesa tant profunds ara ja passats, retornin al meu cor. Però admiro l’escrit que has fet, la capacitat d’expressar a través de les lletres aquelles paraules que potser no volen sortir dels teus llavis però reclamen ser recordades en un paper. Jo avui no recordava quin dia era, i m’has fet plorar. Però t’ho agraeixo, de veritat.

  7. A la meva familia tambe hi ha hagut algunes coincidencies en dates; cladra vigilar segons quins dies…

  8. iruNa diu:

    Tarannà: què és això de monopolitzar-me els comentaris d’aquesta manera?!?!jeje és broma. Primer de tot dir-te que ja estic millor 😉 i després donar-te les gràcies pel teu comentari tant sincer, m’alegro de veritat que t’hagin arribat les meves paraules i que n’hagis pogut extreure una reflexió com la que m’has fet. Tens raó, els avis són molt especials i a mi se’m desperta un sentiment que no se descriure… una barreja de carinyo, respecte… com si fossin figuretes de porcellana a les quals protegir. Dimarts quasi em poso a plorar al metro veient una parella d’avis allí tant fràgils però tant autèntics, tant macos… els vaig desitjar bon dia i vaig baixar la parada amb els ulls vidriosos (estava sensiblera jo…)Moltíssimes gràcies Tarannà, les teves paraules m’han animat molt, de veritat! una abraçada

    Floc: ja saps que a mi em costa expressar el que sento i que la manera de fer-ho és a través de les paraules escrites… m’alegro que aquestes t’hagin ajudat!

    SirWilliamTemple: jo considero que al mes de novembre ens podríem quedar tots tancadets a casa!!

  9. tirai diu:

    Ostres Iruna! Ja saps que tens un do per expressar els sentiments per escrit?
    M’agrada molt aquest post. Com diuen per aquí: gràcies per compartir-ho amb nosaltres

  10. Aliiasa diu:

    Descrius molt bé els teus sentiments. Només em surt de donar-te ànims. En aquests casos, no sé si és pitjor di més.

    Abraçades!

  11. iruNa diu:

    Tirai, Tarannà, Aliiasa: simplement GRÀCIES!!

Els comentaris estan tancats.