…records…

Perquè quasi sempre que recordem el passat només ens venen a la memòria aquelles experiències que ens han fet sentir bé? És curiós veure com la memòria és selectiva i només recuperem a la consciència allò que ens interessa, o allò que ens fa menys mal. Sembla com si els records punyents, aquells que t’evoquen a vivències doloroses, quedin emmagatzemats en un arxiu desat al fons del calaix, allà on normalment no hi tenim accés. Suposo que és un instint de supervivència i crec que d’aquí ve la frase “cualquier tiempo pasado fue mejor”, perquè el present està farcit d’experiències agradables i desagradables. El present encara no ha passat pel filtre de la memòria i no s’ha convertit en records seleccionats.   És possible que per aquest motiu quan recordo la meva infantesa tot siguin coses agradables i m’envaeixi una melangia al veure que ara tot és diferent i més complicat? A vegades m’agradaria tornar enrera, en aquells temps que recordo sense obligacions, sense preocupacions, on el joc era el fil conductor de la meva vida… però llavors penso, realment era així o això és el que el meu cervell ha volgut guardar com el record del que va ser? I si no era tal i com ho recordo, o només n’era una part, perquè ens auto-enganyem d’aquesta manera? I això també es pot extrapolar a experiències més recents, tampoc cal anar tant lluny en el temps i retrocedir fins a la infància, però he pensat que era un bon exemple ja que els records normalment acostumen a ser més vagues i per tant només persisteixen aquells que realment la nostra ment a catalogat d’importants. (vull fer un petit aclariment abans de prosseguir i és que jo parlo des de la meva experiència personal, potser algú recorda la seva infantesa com quelcom traumàtic o poc agradable, que espero que no sigui així) Últimament estic notant que em passa una cosa semblant amb els records que tinc del que va ser la meva parella… només em venen al cap imatges de moments idíl·lics, aquells sentiments de benestar, de tranquil·litat, de pau, aquelles carícies i abraçades que em feien sentir segura, aquells records de tot el que va ser tant especial i màgic… Sembla com si hagués oblidat tot allò que em va fer plorar, que em va fer patir, que em va ferir per dins… com si les cicatrius de mica en mica s’haguessin anat curant. I reconec que això és positiu ja que significa que ho estic superant, però alhora recordar encara és dolorós, i més punyent és pensar que ja no podrà tornar a sercom aquella infància que forma part de l’imaginari dels records…     [@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: …records…

  1. Alepsi diu:

    Això de que només recordem coses positives és un mecanisme de protecció que el nostre cervell ens brinda. Si poguéssim recordar àmpliament totes les putades que ens han passat a la vida, estariem contínuament sumits en una depressió que no ens portaria enlloc….

    A mi també em passa… això de que només recordo lo bo que tenia el meu ex… tot, en el meu record, és perfecte… sort que sé que no tot eren flors i violes, perquè si fes cas del meu cervell… me n’aniria ara mateix corrents a buscar-lo… en fi… ho estem superant
    😉

  2. Floc diu:

    Crec que és un mecanisme de defensa per evitar reviure allò que en un moment ens va fer mal. Però pensa que no tothom fa sempre el mateix en aquests casos. Hi ha el rencor, que fa que només es recordi allò (per insignificant que sigui) que et va fer alguna persona i que no permet veure la resta de coses positives que vas viure amb ell/a. De totes maneres quan rememorem aquests records idílics també tenim la ment (racional) al costat que ens recorda que no tot va ser així de bonic. Cal trobar el difícil punt d’equilibri!

  3. tirai diu:

    Com diuen per aquí és un mecanisme de defensa. Si recordessim totes les coses dolentes… buf!
    Tot i així, jo si que recordo les dolentes. Bé, no en recordo els detalls, però si el fet d’haver-m’ho passat malament.
    Suposo que això de recordar les coses bones de la relació amb el teu ex és una fase més. Mentre tinguis clar que no tot va ser tant bonic, tot anirà bé. 🙂

  4. efe diu:

    Bé, i ara què dic? Jo em recorde molt de les coses dolentes que m’han passat. Hi ha una que em va passar a principis d’estiu que la recorde tots els dies.

  5. iruNa diu:

    A veure, aclareixo abans que res que amb aquest post no vull dir que NOMÉS recordi lo positiu del que he viscut perquè si fos així seria molt feliç!! sí que recordo haver-ho passat malament en molts moments, però hi ha vegades, com quan estava escrivint aquest post, que t’envaeix una certa melangia i sembla que tot lo viscut ha sigut preciós i tot el que estàs vivint ara és una merda. És aquest el sentiment que volia expressar, no se si ho he fet massa bé això, a vegades m’embolico amb les paraules… disculpeu!

    ALEPSI: jo crec que sí, que ho estem superant!!!! tens raó, jo també en moments de feblesa sortiria corrents a buscar-lo… però se que no tot és tant maco com a vegades ho recordem!

    FLOC: i sort de la ment racional!!!

    TIRAI: no si en el fons jo ja se que tot no va ser tant bonic, per això es va acabar i se que no vull tornar a on estava.

    EFE: uix… no m’agrada el to d’aquest comentari, el noto trist… potser trist no és la paraula, no ho se… De totes maneres em sap greu si t’he fet recordar coses que potser no volies recordar…

  6. Gatot diu:

    La resposta a la teva primera autopregunta… la respons perfectament tu mateixa.

    Potser caldria preguntar-nos perquè encara ens dol?

    Modestament, penso, que si encara ens dol, és perquè encara no hem assumit els records dolorosos. I aquests, queden amagats, però vius, en algún raconet.

    Per pròpia experiència, et puc dir, que no hi ha res millor que confrontar els records dolorosos amb la realitat. M’hi he trobat, si vols per casualitat, no per mèrit propi.

    He retrobat la persona que em va fer mal, la he “reconegut”, i per fi… la he desmitificat: els moments bons han assolit els pès que justament tenien en front dels dolents. I han perdut tot l’encant que encara els hi donava erròniament.

    No crec que et serveixin de molt les paraules. En aquest, com en qualsevol tema, és la pròpia experiència la que compta.

    Però les teves paraules tenen tendresa. I a mi, em donen aquesta perspectiva tendra de tu.

    Tant de bó ho siguis molt de temps.

  7. iruNa diu:

    Gatot, benvingut al meu bloc!! m’alegra saber que les meves paraules desperten tendresa… de fet, quan vaig escriure el post estava bastant melancòlica. Tens raó amb el que dius i de fet, jo també he tingut la possibiliat de confrontar els bons records amb una realitat no tant idílica. I és aquest el motiu pel qual, com diu l’Alepsi, no sortim corrents a buscar-los!! jeje.
    Gràcies per les teves paraules i espero veure’t més sovint per aquí!
    una abraçada

Els comentaris estan tancats.