…llunàtica…

     He arribat a la conclusió que sóc una llunàtica! (i utilitzo la paraula “llunàtica” perquè no m’atreveixo a posar “neuròtica”… i aquí demano l’ajut de l’Alepsi perquè em defineixi el concepte neuròtic per veure si vaig errada o no en la concepció que tinc de la meva personalitat…)

     Sempre he sabut que sóc una mica inestable, que els canvis m’afecten notablement, que dono moltes voltes a les coses… però és que últimament el meu estat emocional ha pujat a una d’aquelles muntanyes russes que donen voltes de campana i no en vol baixar.

     Sempre he cregut que la felicitat és molt etèria, que depèn de molts factors, que un mateix se la crea i la desfà, que no és un estat permanent, que pots passar èpoques més agust amb tu mateix i amb el que fas i èpoques més fosques en què tot esdevé feixuc… però és que últimament la meva felicitat està composta per minuts de glòria en què em menjaria el món, en què em sento contenta, respiro i somric a la vida, dono gràcies pel que tinc i crec ser feliç. I dic minuts perquè realment són minuts… i en un mateix dia la felicitat va i ve, com una brisa que m’acarona i em sacseja sense saber-ne els motius.       Sempre he pensat que l’equilibri és un estat utòpic, que sóc incapaç de tenir una estabilitat, que conjugar el bé i el mal i trobar un terme intermedi per sobreviure és molt difícil, per no dir impossible… però és que últimament els extrems d’aquest equilibri s’estan separant cada vegada més, s’allunyen, es distancien, no volen saber res l’un de l’altre… i jo sento com em divideixo, com m’arrossego estirada per dues cordes cada cop més enemistades…

     Sempre he sentit que sóc una mica “rara”, diferent… però a vegades aquest sentiment és una cosa positiva: “sóc diferent, única, especial” i a vegades es converteix amb quelcom negatiu i atorgo al mot “rara” tot el seu significat despectiu. 

     Potser és falta d’autoestima? Potser és manca d’estabilitat? Potser és que penso massa? Potser és que sóc massa sensible? Potser és que sóc una neuròtica?    [@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: …llunàtica…

  1. Alepsi diu:

    Iruna, jo si vols et defineixo “neuroticisme”, però no crec que valgui la pena, potser només t’hi encaparraries més en una definició que, crec, no té gaire a veure amb tu.

    Aquests estats cambiants a que fas esmena, crec que són normals. No sé la teva edat (al menys conscientment), però me la imagino, i en aquesta edat (la nostra, perquè t’imagino de la meva edat….) les coses són així. I si no ho creus, farem una enquesta a les dones blocaires que ronden la nostra edat. Si et fixes, només en els blocs de les dones blocaires, veuràs que totes, més o menys patim aquesta “ciclotímia” (estats d’ànim ràpidament cambiants) i això es deixa veure en els escrits.

    A mi també em passa això de sentir-me súper bé amb mi mateixa ara i d’aquí 5 minuts estar pensant que tot és una merda per culpa de qualsevol insignificància… bé, estem en temporada de canvis, d’incerteses… ànims, Iruna!!! [I si necessites res, per suposat, ja saps on sóc!!!]

  2. efe diu:

    Ostres, Iruna, no exageres. que vas a ser llunàtica. Tothom tenim els nostres canvis d’humor. faltaria més. Si la vida fos plana, nosaltres sempre estaríem del mateix humor. Però com que se sàpia la vida no és plana… El que passa és que moltes vegades les nostres variacions es produeixen per coses tan poca cosa que sembla mentida. Però fins i tot això és normal. Ho van explicar a un Redes i tot. I també van explicar que, tard o d’hora, tornes al teu estat basal.

  3. iruNa diu:

    ALEPSI: m’alegro que una experta en el tema em digui que no m’acosto al neuroticisme!!! tot i un descans noia! jeje. Suposo que és normal el que em passa i que moltes persones de la nostra edat (jo també et faig de la meva quinta)es troben en situacions semblants. En certa manera és un consol, tot i que això no et treu de patir aquests canvis d’humor… merci pels ànims!

    EFE: gràcies per no considerar-me una llunàtica! (tot i que jo no ho tinc tant clar… jeje) Només espero que amb el temps les coses es vagin estabilitzant una mica, és cert que aquests són moments de canvis importants, de decisions que potser vivim massa taxatives o irrevocables… en el fons tot és més senzill del que ens ho fem, per aquest motiu m’enrabio amb mi mateixa, per ser tant complicada!

    FLOC: estic dacord, aquest mes de novembre és criminal, etern i de color gris… Amb lo del bloc no et preocupis, quan jo me’l vaig fer també va estar uns dies que em posava error i no em deixava fer res!
    un petó!!!

    HIGGINS: paraules molt encertades, amb un contingut ple de veritats… això intento, però sobint me n’adono que segons quins entorns afavoreixen més o menys aquesta recerca i ara mateix tot el que m’envolta fa que sigui molt difícil estar amb mi mateixa… per això m’agrada de tant en tant escapar-me uns dies sola i respirar tranquila. Gràcies pels teus consells!

Els comentaris estan tancats.