…No arribo…

No arribo, em sento desbordada per tanta feina, tant poc temps i tant estres. Ara mateix estic aquí davant de l'ordinador escrivint i no puc estar tranquila perquè el meu cap em diu que hauria de marxar ja cap a casa i fer feina. Porto tota la tarda amb punxades al pit (em passa quan estic nerviosa) i amb la incapacitat de fer una respiració profunda. Sento que les coses em sobrepassen, que no puc més… no paro en tot el dia i sempre tinc la sensació de no arribar, de no atrapar la feina, d'anar per endarrera de l'apretada agenda. I llavors totes aquelles coses que haurien de ser un plaer, un descans, un moment per mi i per relacionar-me esdevenen encara més estressants. I la meva vida social també es torna feixuga perquè em sento com "obligada" a estar a un nivell que no arribo. I jo? on sóc jo? on he quedat amagada rera tantes presses? i perquè la societat ens indueix a viure d'aquesta manera, perquè tot està organitzat així? perquè si et pares a analitzar-ho… no arribar a on? on volem arribar, què volem demostrar?….

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 comentaris a l'entrada: …No arribo…

  1. Doncs has de decidir si val la pena estressar-se tant o millor es deixar-ho corre. Jo crec que no val la pena estressar-se continuament per la feina sobretot, com crec que es el teu cas, t’afecta notoriament la salut i la vida social.

  2. efe diu:

    Atura’t.

    I mira què és de veritat imprescindible. Però imprescindible per a tu. I no et deixes que ningú el furte el temps, perquè és l’únic que tens.

    Una abraçada. Tenia ganes de llegir-te.

  3. Aliiasa diu:

    T’entenc perquè jo estic com tu, vaig de feina fins el cap, i m’estresso. Tinc ganes de poder estar tranquil·la i no com ara, que quan hauria d’estar-ho estic pensant que hauria de fer feina. Paciència, això és l’únic que ens queda.
    Ànims 😉

  4. Tarannà diu:

    Jo també em trobo una mica en la mateixa situació. En el meu cas estic a l’espera (crec que és el més recomanable) de trobar i aprofitar aquell moment més adient per aturar màquines i tenir temps de pensar una mica, entre d’altres coses en la pregunta del milió: tot plegat, per arribar on?
    A veure si el pont que se’ns presenta a principis de mes vinent l’aprofitem com cal en aquest sentit…
    Au, fins aleshores, empenta i a arribar com sigui!

  5. iruNa diu:

    SIR.WILLIAM TEMPLE: Benvingut al meu bloc!! gràcies per fer-me una visiteta i pel teu consell, intentaré fer-te cas i no estressar-me tant!
    EFE: m’aturo, i miro què és de veritat imprescindible i llavors me n’adono que sóc JO! que és la meva tranquilitat, la meva pau… i començo a recuperar la respiració entremig d’unes quantes llàgrimes que vessen cansament… gràcies!
    ALIIASA: tens raó, paciència i a aprendre que a vegades s’ha de dir PROU! i reordenar prioritats. gràcies pels ànims
    TARANNÀ: Em sembla que la meva situació és massa precaria per esperar el pont de desembre… però fins llavors hauré de trobar la manera de posar-me un pedaç per poder seguir sobrevivint!

  6. Alepsi diu:

    Relaxa els músculs. Respira, superficialment. Poc a poc, sense hiperventilar. Així. Vale. Ara tanca els ulls. Visualitza un paisatge agradable, enxufa’t l’mp3/ipod/walkman(algú en té encara, d’això???)/discman… i posa’t una cançoneta maca.
    Deixa que passi la cançó. Obre els ulls… torna a respirar… una mica més profund… millor?
    :******
    [Les circumstàncies socials, per definició, hauríen de ser agradables…. així que si no et ve de gust tenir-les una temporada… ja saps… APPC!!!! xDDD]

  7. Es que no serveix de res passar-ho malament per una empresa, el dia que no els hi convinguis patada al cul i al carrer.
    I amb aixo no vull dir que s’ha d’estafar les empreses, pero s’ha de treballar per al que et paguen.

  8. iruNa diu:

    ALEPSI: mmmm… ara ja em sento millor! de fet és el que m’agrada fer quan em sento estressada, sobretot m’agrada caminar quan tot és fosc amb la musiqueta del mp3 (el pobre disman ha quedat arraconat al calaix…) i veure la gent des de la distància de la reflexió. Per cert, APPC significa ” a pendre pel cul”? és que no ho havia vist mai i m’ha fet molta gràcia!!!
    SIR.WILLIAM TEMPLE: gràcies pel consell però en el meu cas encara és més trist perquè no em paguen pel que faig sinó al contrari, jo pago per fer el que faig!!!! [és que encara estic estudiant… 😉 ]

    A tots els lectors del meu bloc, dir-vos que ja estic millor de l’estres, que he intentat modificar aquelles coses que em creaven angoixa i ara ja respiro una mica millor!!

  9. Alepsi diu:

    APPC = A Prendre Pel Cul; sí… però és una expressió que té copyright… jo m’entenc… algun dia em caurà el pèl… xDDDDD

  10. I la meva vida social també es torna feixuga perquè em sento com “obligada” a estar a un nivell que no arribo. I jo? on sóc jo? on he quedat amagada rera tantes presses? i perquè la societat ens indueix a viure d’aquesta manera, perquè tot està organitzat així? perquè si et pares a analitzar-ho… no arribar a on? on volem arribar, què volem demostrar?….

  11. No se sap molt bé que has fet una molt dur, la creació de la seva bella història sobre el lloc. Llavors, quin tipus de persones que busquen feina fan la redacció de tesis per escrit o tesi d’investigació.

Els comentaris estan tancats.