Dilema moral

És molt fàcil parlar de les reaccions humanes sense haver-les viscut en pròpia pell, sense haver-te trobat davant d’una situació i el conflicte de com fer-hi front. Fa uns dies vaig estar parlant amb un vell amic de la universitat que feia molt de temps que no ens vèiem i, fent un repàs de com estaven tots els coneguts que teníem en comú, em va comentar que un noi amb el qual he seguit mantenint un mínim contacte, va estar ingressat a un centre psiquiàtric i que creu que per la medicació que pren té esquizofrènia. Resulta que justament feia poc ens havíem enviat algun e-mail per quedar i estava pendent anar a dinar o a fer un cafè. Davant de la noticia no vaig saber com reaccionar. Inicialment em va venir la por (més que res per desconeixença) i les ganes de tirar-me enrera, d’oblidar el tema i no veure’l més. Però llavors vaig pensar que no estava actuant justament amb ell i que per anar a fer un cafè no tenia perquè passar-me res. He de dir però que, aquest noi, durant el temps en què vam anar a classe junts, m’anava al darrera i sempre m’estava "tirant la canya", que cada any pel meu aniversari m’ha enviat un missatge per felicitar-me, que em va venir a veure ballar… en fi, que ha seguit demostrant un cert interès. Potser també és aquest el motiu pel qual la meva por és major. Finalment vam quedar per anar a fer un cafè. No se si és que anava molt condicionada o què, però el vaig notar molt diferent i em vaig sentir incòmode, vigilant què dir i què no dir… Ell no em va comentar res del tema, ho entenc perquè no és una cosa fàcil de dir, i jo tampoc el vaig treure. I ara penso que no se si hagués estat millor no saber-ho. La qüestió és que al cap de dos dies m’envia un missatge dient-me que va estar molt bé xerrar amb mi l’altre dia i que a veure què em semblava d’anar un dia al cinema. Jo li vaig contestar que estava molt liada i que no tenia massa temps… una excusa vaja. I la veritat és que em sento malament de reaccionar d’aquesta manera però és que tinc por de posar-me en un merder, de fer-li mal i liar la troca de tal manera que no sàpiga com sortir-me’n. I pensant en tot plegat me n’he adonat de la incapacitat que molt sovint té la gent per enfrontar-se amb allò desconegut que pot despertar una certa por, i concretament en persones que poden tenir una malaltia com aquesta… crec que no és just que la societat els faci el buit, que la gent que els envolta deixi de quedar amb ells per por i que de mica en mica es vagin quedant encara més sols. Però personalment crec que em seria més senzill fer front a una malaltia física com pot ser, per exemple, que algun company hagi d’anar amb cadira de rodes, que fer front a una malaltia psíquica. En fi, no se, que aquest dilema moral em preocupa una mica i no se massa com reaccionar. Què en penseu?

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 comentaris a l'entrada: Dilema moral

  1. Alepsi diu:

    El meu millor amic de l’institut, és esquizofrènic. Quan ens ho va dir… quan va tenir el valor de confessar-ho… reconec que tant jo com la meva amiga vam passar pel mateix dilema moral. Vam començar a posar-hi excuses… ens feia por.
    QUan per fi vaig entendre que no passava res, que un esquizofrènic no és un assassí potencial (i tot això ho vaig saber al llarg de la carrera)… vaig adonar-me’n de que era tard. Llavors era ell qui ja no ens volia veure, qui es va tancar a casa… qui va empitjorar fins al límit d’intentar suicidar-se…. i tot això m’ho va venir a explicar un dia. I jo… no vaig saber què dir-li. I… ja no l’he tornat a veure. Només de lluny, al menys sé que està viu… que no ha sucumbit als seus desitjos de mort….

    I tot això perquè t’ho explico? Perquè evitis, si pots, fer el que jo vaig fer. Aprofita que ell té encara ganes de sortir i, acompanya’l al cinema, i… si et parla de la seva malaltia, intenta entendre’l… i… no sé, semblo una mama… xDDD

    Res, si vols informació de la malaltia, digues-m’ho, i t’envio els apunts de classe… en sèrio que et faran veure la situació d’una altra manera.

    Per cert, molt encertat el post… en sèrio. I molt cert això de que “lo desconegut ens fa tirar enrere”.

    Ànims!!!

  2. efe diu:

    A veure, dius que t’estimaries més no haver-ho sabut. Jo crec que amb això ja t’estàs responent. Quedaries amb ell si no haguesses sabut que té aquesta malaltia? Sí, a prendre un café, no? En canvi, al cinema. Crec que t’has de comportar com si la malaltia no existís. No perquè estiga malalt l’has d'”adoptar”, no trobes? És que al final sembla que tu tingues la culpa que etiga malalt. I em sembla que no. 😉
    Actua amb normalitat. Tot i que això, ho sé, no és gens fàcil.

  3. iruNa diu:

    ALEPSI: això que m’expliques em fa pensar, i crec que tens raó. Ara em sento bastant culpable d’haver actuat d’aquesta manera, però sóm humans i ens equivoquem. El millor és poder aprendre dels errors i rectificar. Estava pensant que potser una bona manera de mantenir la relació i demostrar-li que malgrat tot té gent al seu voltant amb qui pot comptar és quedar algun dia amb l’altre amic comú que tenim, tots tres. potser d’aquesta manera no serà tant violent per mi. i per cert, si tens apunts de la carrera sobre el tema m’agradaria fer-hi una ullada!! merci
    TARANNÀ: jo crec que aquí es barregen moltes coses i el motiu pel qual em fa més respecte és que no se què sent per mi en aquests moments… per això penso que estaria bé quedar amb més gent, no només ell i jo sols.
    EFE: tens raó que segurament hauria actuat diferent de no saber-ho, però tampoc crec que hagi de comportar-me com si la malaltia no existís pq no és així. Potser facilitaria més les coses si poguéssim parlar obertament del tema, però no seré jo qui el comenci ja que crec que una cosa d’aquestes ha de ser un mateix. Intentaré actuar amb normalitat!

  4. Alepsi diu:

    Ostres Iruna… no ho deia per fer-te sentir culpable! :s Em sap greu. Mira, si una cosa té l’esquizofrènia és que és molt variada, i que no a tothom li agafa de la mateixa manera. A més tu no tens la certesa de que el noi en qüestió sigui esquizofrènic, pels brots psicòtics, pels trastorns bipolars, i per moltes patologies psicòtiques es dona, moltes vegades la mateixa medicació, així que pot ser que el noi, simplement hagi tingut un brot, o un episodi maníac…
    D’altra banda trobo molt bona idea això de que quedeu uns quants amics, així no serà tan complicat, molt bona idea, en sèrio!
    Si vols els apunts, envia’m un mail per poder caçar la teva adreça i ja te’ls envio!

  5. efe diu:

    Iruna, em refesc que no has de fer coses que no faries pel fet que estiga malalt. De la mateixa manera que no vas deixar de prendre café amb ell perquè estiga malalt, tampoc has de fer coses que no faries perquè estiga malalt. Així entenc jo fer com si res. No amb altres coses.

    El meu bloc és que de moment funcionava d’aquella manera. Però és del blogspot.

  6. Spock diu:

    La teva reacció és més que comprensible, i dubto que la majoria de nosaltres no sentíssim més o menys el mateix desconcert que tu. Les malalties físiques poden fer respecte, però les mentals fan por, i ens la fan per la imprevisibilitat de la situació, perquè ens aterra no estar a l’alçada, perquè ens aterra pensar-hi… és normal! I tanmateix vas fer el que havies de fer, fins al punt que ell va viure la trobada com una vetllada fantàstica, i per tant no vas reflectir la teva incomoditat…

    és molt difícil donar consells aquí, però com diu l’Efe, intenta fer el mateix que faries si no ho sabessis, o fes allò de quedar en grup. I fins i tot es pot deixar anar una mentida pietosa si veus que et tira la canya: fe-li entendre que surts amb algú i assumpte arreglat.

    Una abraçada

  7. Aliiasa diu:

    Tot i que no em puc posar a la teva pell, entenc que tinguis una certa por. Però hauries de fer-li front, per tu i per ell.
    Ànims maca, una abraçada!

  8. iruNa diu:

    TOTS: l’altre dia vaig quedar amb l’amic comú i em va explicar que quan aquest noi va estar ingressat i per tant va faltar a classe uns quants mesos, ningú (i quan és ningú també inclou aquells suposats amics) el va trucar ni va preguntar per ell. Ho vaig trobar molt fort i vaig sentir que jo no podia actuar de la mateixa manera i que s’ho deu haver passat molt malament.Després de llegir els vostres comentaris crec que la millor solució és quedar tots tres. Gràcies!!
    ALEPSI: tranquila, no m’has fet sentir culpable tu, simplement el teu comentari m’ha fet reflexionar. merci
    EFE: ho sento, t’havia malinterpretat, ara ja t’he entès i tens raó.
    SPOCK: no havia pensat en què segurament per ell la vivència de la nostra trobada va ser diferent, sobretot tenint en compte que em va enviar un mis per tornar a quedar. Ja havia pensat en dir-li que tinc novio però és que tinc un problema… no se mentir i menys quan tinc la persona al davant!!! i gràcies pel recolzament!
    ALIIASA: això faré, fer-hi front i no fugir del tema!! merci pels ànims!

  9. iruNa diu:

    EFE!!!! el teu nou bloc em té molta mania, no hi ha manera de publicar cap comentari!!! l’escric, poso “post” per publicar-lo i em torna a la pantalla anterior i el meu comentari no hi és… és molt frustrant!!!

  10. efe diu:

    Iruna: sí que hi són. I repes, mira ací http://estiuacasa.blogspot.com/2006/10/el-mme.html

    i si no dóna-li a f5

  11. peusek diu:

    Potser… només potser,

    potser no es tracta de decidir de sí una malaltia o una altra. Potser es tracta de saber si la persona t’importa. I de si t’importa només com a persona i amb quins límits.

    Ningú està obligat a res pel fet de conèixer algú. Només estem obligats per la pròpia consciència i per la pròpia decisió de compartir amb altres persones. I els límits, els posem nosaltres.

    Un ptunàs.

  12. iruNa diu:

    EFE: ja està solucionat això!!! un petit problema tècnic que em va generar un bon estrés!!! jeje
    PEUSEK: gràcies per entrar al meu bloc!! m’alegra “veure cares noves” de tant en tant i així conèixer gent interessant! Tens raó amb el que dius, i realment qui és responsable del que fem sóm nosaltres mateixos i sóm nosaltres qui atorguem el valor a les coses i a les persones.

  13. Ìîé ïàðåíü ïèêàïåð, íî çà÷åì åìó ýòî ÿ äî ñèõ ïîð íå âúåäó. ß êðàñèâàÿ,
    ñîáëàçíèòåëüíàÿ (íó âñ¸ â ýòîì äóõå), à îí âñå ðàâíî îòïðàâèëñÿ íà òðåíèíã-ìàñòðå, ãäå ó÷àò ñîáëàçíÿòü :(.
    Ñêàæèòå ëþäè íà êàêîé õ.. åìó ýòî?

  14. owyiizs diu:

    visit our greate site http://yourgooglesearch.org/ thank you!

Els comentaris estan tancats.