tornada al món real

Tot just ha passat un sol dia des que he tornat i el record d’aquells dies de calma ja el sento massa llunyà. Han sigut uns dies de tranquil·litat, de pau amb mi mateixa, de contacte amb la natura… sol, platja, excursions, piscina, llegir, escriure… La veritat és que estic molt contenta d’haver fet cas de la intuïció que em deia que havia d’escapar-me sola perquè he pogut gaudir de la soledat d’una manera que feia temps que no podia fer. Ha sigut gratificant comprovar que m’ho puc passar molt bé jo tota sola, que sóc capaç d’estar-me tranquil·la mirant com surt el sol des de la platja, caminant per camins de pedra seca i banyant-me a cada cala que anava trobant. I més gratificant ha sigut ser capaç d’anar a un lloc que per mi té moltes implicacions emocionals com és Cadaqués i no caure en la melangia dels records. He estat tant bé que m’hi hagués quedat tota la setmana si hagués pogut, però ara ja torno a ser aquí i tot plegat m’està costant. I em pregunto perquè no puc trobar aquells moments de pau entremig de la vida que m’envolta cada dia? Perquè necessitem ubicar-nos a un altre espai, haver de marxar i oblidar per uns instants tot allò que veiem sempre, per trobar-nos a nosaltres mateixos? Em fa ràbia perquè em dona la sensació que tot el que vaig sentir a Cadaqués s’ha quedat allà, que m’ho he oblidat pel camí i ara no se com recuperar-ho!

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: tornada al món real

  1. Aliiasa diu:

    Doncs me’n alegro de que t’anés tan bé per Cadaqués, i no pateixis, segur que tot el que vas sentir allà ha tornat amb tu, només has de buscar a un raconet del teu cor 😉

    Petonets!

  2. Alepsi diu:

    Caram… sona molt bé això… queda’t amb els records. Les sensacions són complicades de reviure a no ser que tornis a Cadaqués.
    Durant el dia a dia, un consell, intenta trobar un lloc especial a prop teu en el qual puguis ser tu, un minut, dos o tres hores… jo, per exemple, quan vull fer això, m’arrauleixo a la cuina, a terra… i deixo la ment en blanc…

  3. Saps què passa? Que amb la feina del dia a dia no tenim ni temps per estar sols i pensar. Això era el que tenies a Cadaqués, crec, i trobes a faltar ara. Has de buscar moments per poder estar sola amb els teus pensaments. Jo, de vegades els trobo conduint, o fins i tot al tren, envoltat de gent.

  4. iruNa diu:

    ALIIASA: tens raó, i en alguns moments que he parat una mica el ritme i he fet una respiració profunda, he recuperat una mica de pau. Senyal que no me la vaig oblidar allà!
    ALEPSI: un dels llocs que per mi són especials és la meva habitació,és com el meu petit refugi de la casa. T’hauré de fer cas i passar-hi més estones.
    JORDI JORDI: normalment sempre m’ha agradat estar sola uns moments al dia per això, per pensar,per estar tranquil·la. De fet em va molt bé escriure i aquest va ser un dels motius pel qual vaig anar a Cadaqués, per intentar recuperar una costum que el frenètic ritme de la ciutat m’havia fet mig oblidar!

  5. efe diu:

    Ui, encara no t’havia pogut donar la benvinguda. Benvinguda!
    Està molt però que molt bé el que has fet. Tens raó que aquestes coses les persones les necessitem. I si, a més, com dius, ha estat tan agradable, entenc que fins i tot ho trobes a faltar.
    I m’ha agradat molt això que dius de buscar aquesta pau en el viure de vadadia. Poster un bloc pot ser un bon raconet de pau, no?

  6. Tarannà diu:

    Jo també tinc certa tendència, de tant en tant, a sortir fora del meu “ecosistema diari” per tal de retrobar-me. Certament, són moments que no s’acostumen a repetir gaire vegades durant l’any, moments de dedicació exclusiva cap a un mateix; moments recomfortants.
    Ara bé, no tinc resposta a la pregunta: per què necessitem retrobar-nos? realment, arribem mai a perdre’ns? si així fos, per què tenim tendència a refugiar-nos en la natura? Som complicadots, eh…

  7. iruNa diu:

    EFE: merci per la benvinguda. Potser sí que el bloc pot ser un raconet de pau, uns moments en què puc pensar i escriure coses que em preocupen, i a més tinc l’incentiu que hi ha gent com vosaltres que em responen i donen la seva opinió.
    TARANNÀ: la veritat és que sí, sóm complicadots noi! tampoc crec que ens arribem a perdren’s mai, però sí que l’estres del dia a dia fa que ens allunyem una mica de la tranquil·litat que representa està bé amb un mateix i necessitem trobar espais d’intimitat.

Els comentaris estan tancats.