…reflexió…

És una mica trist començar un escrit el dia del meu aniversari dient “em sento sola”, però és així. Em sento sola i em sento trista, inclús podria dir que em sento buida. Són les 8 del vespre, tothom és fora, l’agost és una merda. I ho noto ara, que estic aquí, que no tinc masses ocupacions… aquest any no hi ha vacances i els dies que no haig de treballar em pesen. No m’agrada sentir-me així i m’encantaria ser capaç de fer aquelles coses que tantes vegades he dit durant el curs, per manca de temps, que faria a l’estiu. Però suposo que necessito temps per pair els canvis que hi ha hagut en la meva vida en tant poc temps. Fa uns dies vaig escriure un post sobre l’amor, l’enamorament… les relacions, i ara m’adono que part d’aquest sentir-me buida ve donat pel fet que ja no tinc al costat aquella persona que omplia tots aquests moments, que feia que no em sentís sola. I és dur restar en aquest estat, aprendre a estar sol sense sentir-se sol. Entenc perfectament a les persones que passen d’una parella a una altre sense en prou feines donar-se el temps suficient com per elaborar la separació i el dol que aquesta comporta, però també entenc que per aprendre s’ha de passar per aquests moments i no “enganxar-se” a una altra persona per por a estar sol. I a vegades em faig gràcia a mi mateixa perquè sóc capaç de raonar les coses amb el cap, de donar-me consells, però llavors no sóc capaç de dur-los a la pràctica. Perquè és tant difícil fer-se càrrec d’un mateix?

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 comentaris a l'entrada: …reflexió…

  1. fardatxo diu:

    És complicat ser pacient i doctor d’un mateix. Jo també sóc conscient de coses que hauria o no hauria de fer i al final faig el contrari. Igualment pensa en aquestes paraules demà, avui has viscut un moment de molta eufòria i amb molta gent, suposo que és normal que en marxar tothom, t’hagin vingut tots aquests pensaments de cop. Està bé que pensis en tot això, en el que has tingut, en el que tens. Però has de viure en present i mirant cap al futur. Recordar moments passats amb melangia és una cosa que fem tots, i en el fons és la cosa més inútil del món. Paciència, només una mica… 😉

  2. efe diu:

    A mi em passa cada vegada que faig anys, que em pose trist.
    Pensa que la millor manera d’aprendre a estar acompanyada és aprendre a estar a soles. No és gens fàcil, ja no sé. Jo encara no he aprés…

  3. Aliiasa diu:

    És molt fàcil la teoria, la pràctia és més díficil i dura. Només em queda donar-te ànims.
    Un petó!

  4. iuki diu:

    Carinyo… la veritat és que m’ha fet una mica de cosa marxar així, de sobte. Tenia ganes de quedar-me una estona més amb tu i xerrar de les nostres cosetes… però el Berni… ja has vist. Però tenim el dimarts, eh? i et faré una d’aquelles abraçades ben fortes i et diré a cau d’orella que t’estimo molt 🙂
    I és del tot normal. Una cosa, com dius, és la teoria i l’altre, la pràctica. Fer i desfer dins del teu cap és quelcom ben senzill…però després…
    Que dimarts ens veiem. I demà veuràs les coses diferents… i cuca, SOMRIU, que ja tens dos aneguets 😉

  5. iruNa diu:

    Ja se que no paro de repetir-ho ultimament però GRÀCIES! em sembla que les vostres respostes han sigut el millor regal d’aniversari i finalment tanco el dia amb un somriure!!
    FARDATXO:tens raó,ha sigut un dia intens i quan de sobte s’han acabat els estímuls externs m’he sentit estranya. Segur que demà ho veuré d’una altra manera. I en això de viure el present i mirar cap al futur, ho faig, ho faig, però tinc una certa debilitat en quedar-me aturada en els records… 😉
    I: no et preocupis que ja m’he pensat que es tractava d’un error 😉 m’han animat molt les teves paraules i intentaré cuidar-me una mica més! (Tinc un problema amb el servidor o no se què em passa però no puc accedir al teu bloc així és que si tornes a entrar al meu escriu-me l’adreça plis!i així jo tb et podré llegir!)
    EFE: suposo que deu ser això de fer anys… que et torna més sensible. i aprendre a estar sol és la gran assignatura pendent de l’èsser humà!! no t’estressis si encara no n’has après, jo tinc seriosos dubtes de si hi arribarem mai!
    ALIIASA: gràcies pels ànims,no val la pena exigir-se tant a un mateix, les coses les intentem fer de la millor manera que podem, però sóm humans i dèbils
    IUKI: ja ho ser que si hagués estat per tu ens haguéssim quedat molta més estona, però ja ho he entès, no passa res. El dimarts ja xerrarem. i moltes gràcies pels regals, de veritat que m’han agradat moltíssim, ets un solete!!

  6. hyDe diu:

    Iruna! Encara que no vulguis creure-ho, la majoria de la gent està com tu. A mi em passa, que durant l’hivern vaig de cul, i penso en la quantitat de coses que voldria fer si tingués temps. I després arriba l’estiu i quan tinc temps, veig que tot està buit. Que tothom té millors coses a fer, i tothom s’ho passa d’allò més bé. Menys jo.

    Felicitats 🙂

  7. iruNa diu:

    HYDE,gràcies per les felicitacions! 😉
    m’alegra saber que no sóc la única en aquest món que no és capaç d’aprofitar el temps lliure com voldria!

  8. iuki diu:

    Cucaaaaaa! Demà ens veiem a Gimenooooo a les 8:30! awai!! 😀
    UN petonàs, astupenda! Testimu 🙂

  9. Wienn diu:

    Entenc perfectament com et sents perquè jo ara mateix tinc una sensació molt semblant a la teva. Jo sí que he marxat de vacances i en aquestes vacances m’he enamorat per primera vegada. Encara que soni estrany, és la primera vegada que conec a un noi amb el que em sento tan i tan bé, que em podria passar la vida al seu costat. És increíble, m’he adonat que abans havia intentat enamorar-me o sentir algo per força, per por d’estar sola i cada vegada que s’ha acabat amb algun noi del meu passat m’ha fet mal, però simplement per aquesta por que tu parles, fins ara, ara estic trista i em sento sola perquè he trobat aquest noi que buscava i que em pensava que no existia i ell només em veu com una amiga mentre que jo… sento coses que mai havia sentit i no les puc compartir.
    El meu consell és que siguis molt forta, que intentis tirar endavant, ja veuràs com poc a poc els dies t’ajuden a superar aquest estat que sents ara i arribarà un dia que et sorprendràs rient sense parar altre cop i ja haurà passat. Pensa que en aquests moments hi ha més gent se sent com tu i que intenten ser forts i tirar endavanti saps per què? perquè malgrat el mal que senten no han deixat de somiar en que un dia aquella personeta que esperen es quedarà per sempre al seu costat.

  10. iruNa diu:

    WIENN: em sap molt greu que hagis descobert aquest amor i que no et correspongui… però com tu mateixa em dius cal tirar endavant i pensar que hi ha més persones al món que en aquest instant poden estar sentint el mateix que tú. Gràcies pel toc d’esperança que deixes entreveure en el teu comentari, un petó i ànims!

  11. casundenna diu:

    A mi m’ha semblat que em llegia a mi mateixa, sobretot la part en què dius que “I a vegades em faig gràcia a mi mateixa perquè sóc capaç de raonar les coses amb el cap, de donar-me consells, però llavors no sóc capaç de dur-los a la pràctica.” a mi em passa SEMPRE el mateix, ainsss…..
    …vaig a fer algo de bo, ens veiem

  12. A vegades estar enamorat es confòn en viure per algú altre. En aquests casos és quan la persona no pot suportar estar sola i salta de parella en parella per no adonar-se que té por. No dic que el sentiment de solitud sigui desitjable, però em sembla que tu mateixa ho dius: és diferent està sol que sentir-se sol.

  13. iruNa diu:

    CASUNDENNA:sí noia, sóm així d’estupendos els éssers humans… però què hi farem, haurem d’aprendre a acceptar les nostres limitacions! ptons
    VULLUNFESTUC:tens tota la raó del món i realment aquests dies estic experimentant aquest sentiment, però sóc conscient de què em passa i crec que aquest és un primer pas per aprendre. gràcies per la sinceritat

  14. iuki diu:

    Si, per què de sola no ho estàs gens, cuca meva 🙂
    EIIII! t’he passat el meme… ^^ si vols saber de què va, passa’t pel meu bloc 😛
    apali, guapa! petonets ben frescs i… que demà passi el que Déu vulgui! ai senyooooorrrrrrr!!!!

  15. Tarannà diu:

    Arribo un pèl tard però vaja, més val tard que no pas mai.
    Realment sovint ens creiem més forts i independents del que realment som, però quan una persona important desapareix del nostre costat no podem evitar sortir-ne malmesos d’una o altra manera: ningú no és una roca!. Però al tanto, el daltabaix és transitori i amb una mica de temps i voluntat es torna a saber estar bé amb un mateix, sense necessitat de cap altr@!

  16. iruNa diu:

    Gràcies iukita!!!!
    Tarannà, estic d’acord, val més tard que mai!!! 🙂
    Estar sol és complicat i sí, quan una relació s’acaba cal un temps per refer la teva vida, el dia a dia, per aprendre a superar els moments baixos en què la tristesa s’apodera de la raó i faries coses que en un altre estat no faries… però temps al temps i paciència!!!!

Els comentaris estan tancats.