Mudances

Estimats lectors del meu bloc,Us informo que m’he traslladat. Finalment he decidit canviar de pis per poder estar una mica més tranquil·la ja que últimament m’estava posant dels nervis amb bloc.cat… De fet, aquest ja és el segon post que escric sobre aquest mateix tema perquè el primer no me l’ha volgut publicar. Així és que he agafat els trastos i m’he mudat a blogger. Després d’alguns petits problemes ja tinc un nou bloc!!Si voleu continuar llegint-me (que espero que si… jeje) ho podeu fer a la meva nova adreça:http://batecsdeltemps.blogspot.comI bé, aquí m’acomiado d’aquest bloc… i començo una nova etapa plena d’il·lusió!Una abraçada a tots!![@more@]



5s comentaris

discussió amb blocat

Estic fins els collons de blocat, així de clar i català us ho dic. CridanerFa dies que no va bé, que fa el tonto, que no em deixa entrar ni a l'administrador… que no em deixa publicar articles… total, una merda. Estic molt emprenyada amb aquests del blocat que ara es diuen bloc.cat!

A veure si algú enten el que m'ha passat perquè jo us ho juro que no. Resulta que vaig escriure un post titulat "carícies" (molt interessant per cert…Clucar l'ull) però no me'l va deixar publicar. Llavors entrant a la pàgina principal de bloc.cat vaig veure que el meu artícle estava allà (ja sabeu que van sortint tots els articles que es publiquen al moment). Llavors vaig entrar al meu bloc a través d'allà i tenia l'article. I ara només hi puc accedir des del bloc, quan poso "següent" article, però no em consta com a publicat des de l'adminsitrador. Ah, i a més el tinc publicat dues vegades!!

No se, que tot plegat m'ha fet emprenyar bastant. Si algú pot accedir al post que dic que m'ho digui o m'hi deixi algun comentari plis perquè jo ja no ser si és un post fantasma o què coi passa!!! 

[@more@]



120s comentaris

Bon Nadal Annna!!!!

Bé, ha arribat el famós dia 22… dia de la loteria i del regal del blocaire invisible!!! Doncs, allà va!!! El meu regal és per l’ANNNA!!!! Felicitats guapíssima!!(abans que continuïs llegint t’haig de demanar disculpes ja que en tota aquesta setmana no he tingut ordinador i la meva traça en fer servir aquesta màquina no és massa… així és que espero que valoris la bona intenció)Et regalo una petita historieta sobre la teva persona narrada per un personatge divertit: “Falten pocs dies per Nadal, unes festes en les quals m’agrada fer somriure a la gent… segurament no sabreu qui sóc, tampoc tinc intenció de revelar la meva identitat ja que m’agrada tafanejar sense ser descobert. Com aquesta mossa a la qual avui la iruNa ha fet el regalet de Nadal… l’Annna!!! L’altre dia caminava pel món de la blogosfera, observant a la gent que hi passava i em vaig divertir molt. Al final, com que no tenia pressa i m’ho estava passant la mar de bé vaig decidir assentar-me a un petit raconet apartat de la multitud i gaudir del que em podia oferir la gent. Hi havia de tot, qui anava fent propaganda de les seves alegries i compartint les festes amb els altres, qui explicava històries passades amb un punt de melangia, qui discutia sobre temes d’actualitat amb posat fervorós… i de sobte els ulls se’m van aturar sobre una noia que estava asseguda a l’interior d’un autobús mirant a la gent del carrer amb una expressió fascinant. De sobte vaig pensar que la imatge era molt bonica i em vaig sentir reflectit per un instant, com si compartíssim el petit secret que ens feia semblants. Ella no em veia i durant aquests segons vaig poder observar-la des de l’anonimat, vaig poder copsar l’autenticitat de la seva persona, justament perquè ella no sabia que l’estava mirant i no estava condicionada ni encorsetada per la por al que diran. I vaig veure una personeta sensible, amable, entranyable i carinyosa… Però llavors ella es va girar i els nostres ulls es van trobar, de sobte el meu anonimat va desaparèixer i em vaig sentir despullat, com si la petita bombolla que m’havia creat al meu voltant s’hagués desfet. I ella em va observar, durant els instants que va durar aquella mirada i em va somriure. Va ser un somriure d’agraïment, de satisfacció i gratitud. Jo li vaig tornar el somriure i em vaig sentir ple, feliç de ser com sóc, autèntic i especial. I és en aquell sol instant en què ens varem creuar la mirada quan vaig saber que l’Annna és una persona que fa que la resta ens sentim especials… ”   Bé, això és una petita metàfora de les visites que he anat fent al teu bloc per conèixer-te una mica millor, i avui és el dia que s’han creuat les nostres mirades… només espero que a partir d’aquí podem compartir experiències i bons moments, ja que tinc el pressentiment que ens podem entendre molt bé!Moltes felicitats Annna i Bon Nadal!!! Sigues feliç i continua regalant somriures a la gentiruNa     [@more@]



7s comentaris

La pregunta del millón

Evidentment hi ha moltes “preguntes del millón” al llarg de la vida, però en l’època en que estic jo ara la que toca és: “i l’any que ve què?” A veure, m’explico.  Aquest any acabo la carrera, vull dir que estic a l’últim curs i quan al juny acabi tots els exàmens i em donin el títol (això espero) se’m presenta al davant un gran interrogant i un buit que hauré d’omplir no ser massa com. Ja se que encara queda molt fins llavors, però és acostumo a avançar-me a les coses i ara ja estic preocupada i patint per què coi faré quan acabi. Sí, primer haig d’acabar la carrera, això està clar… però el meu cap s’enfila, la meva ment somia diferents possibilitats i el meu nivell d’estrès augmenta considerablement!! També se m’acaba el contracte del pis. I mil preguntes em bombardegen. A on viuré? Amb qui viuré? De què viuré? Tinc clar que vull començar a treballar del que he estudiat (si puc) però també vull seguir estudiant quelcom més per ampliar la meva formació.. però què? També em ronda pel cap la opció de marxar a treballar a l’estranger. Us explico, van venir a fer-nos una xerrada per explicar-nos com funcionava tot això i em va semblar molt interessant. Es veu a França hi ha molta demanda de fisios i posen moltes facilitats perquè la gent hi vagi a treballar. Et porten allà, tens contracte fix a un hospital, allotjament durant els primers mesos per donar-te temps a buscar-te un pis, tens una persona de referència a qui acudir en cas de problemes, et presenten altres catalans que estan treballant allà… en fi, que tot plegat sembla molt temptador. Però el compromís és per com a mínim 2 anys, i això m’espanta! És un canvi molt bèstia i a mi em costen els canvis. Però alhora també penso que aquestes coses o es fan ara o ja no es fan, perquè com més temps passi i més lligams tingui aquí, més em costarà de marxar. Però també penso que una vegada allà què? Em quedaré per sempre? I si vull tornar, aquí no tindré feina ni res i serà una altra vegada començar de zero i deixar un contracte fix amb un bon sou… i …aix!!! buf, m’envelo molt oi? No ser, només us volia comunicar les meves dèries mentals d’aquests últims dies i si teniu alguna proposta o em voleu donar algun consell o opinió serà benvingut!![@more@]

17s comentaris

Èpoques… com un pèndol

Fa dies que no escric cap post, que estic desconnectada de la blogosfera… i és que tot plegat a la meva vida va a èpoques. Però la paraula “època” té una connotació d’un cert espai de temps del qual no gaudeixen les meves èpoques ja que aquestes són molt curtes. Consten de dies i crec que quasi se’n podrien dir “moments”. Moments en què m’endinso en el món dels blocs i m’implico deixant comentaris a tothom, escrivint posts… Són moments que els visc intensament però que no duren, perquè llavors tinc moments en què la feina “exterior”, les obligacions i la vida quotidiana m’envaeix i m’ocupa quasi tot l’espai vital… i tampoc és que m’ho passi malament ja que m’agrada tot el que estic fent i és un moment en què també gaudeixo. Però llavors el pèndol pica contra el límit i torna a l’altre costat. I aquí em teniu, anant i venint com la bola d’un pèndol que no s’està mai quieta. I no us penseu, que no m’agrada ser tant poc constant. I és que això mateix també em passa amb altres aspectes de la meva vida. Ja us havia comentat en algun moment les inestabilitats emocionals que em governen i havíem arribat a la conclusió que eren normals tenint en compte l’edat i les circumstàncies externes. També sóc com un pèndol en les meves afeccions. Èpoques en què llegeixo molt, toco el piano, escric… i èpoques en què no. També em passa amb els hàbits, us havia comentat a finals d’estiu que m’estava enganxant al tabac i al cafè… doncs ara ja no fumo ni prenc cafè. I no és perquè m’hi hagi obligat sinó perquè simplement el pèndol s’ha decantat cap a l’altre costat i m’han marxat les ganes. Ai, a vegades em sembla que sóc tant rara!!! [@more@]

15s comentaris

…27,28 de novembre…

Avui fa set anys que es va morir el meu avi, i demà farà un any que es va morir l’altre meu avi… 27 i 28 de novembre… unes dates en les quals tot es tenyeix de negre.  

Volia escriure un post però no m’he vist amb ànims, així és que faig us de les meves pròpies paraules, escrites un any enrere, ja que crec que saben expressar el que ara no se dir. Us deixo amb aquest escrit:

 Música nostàlgica que acompanya un cor mullat per la pluja d’unes llàgrimes que no arriben. No entenc res, no ser res. Ara em venen records, vivències massa dures que potser he volgut oblidar però que s’han gravat en la profunditat del meu ésser. No entenc aquesta mort. La vaig veure entrar per la porta i no vaig saber com frenar-la. Ràbia, impotència, frustració, pena, tristesa… unes mans arrugades que s’anaven aprimant, un coll sec que implorava l’aigua de la vida, una aigua que jo bevia i no podia donar… aigua al meu costat, possibilitat de vida a les meves mans i una negativa. Què fer? valia més no qüestionar-se el perquè, valia més seguir el curs que havien marcat. Però, i ara què? Ara ja no serveix ni l’aigua, ni els petons, ni les carícies, ni les mirades tendres… ara ja no hi és, ara ja ha marxat. Ara ja no puc fer res. Però encara veig els seus ulls, encara sento la seva respiració feixuga, encara toco la seva cara mig afaitada, encara li col·loco coixins i li faig fregues a les cames. Tot massa present i llunyà alhora, tot massa confús. Imatges, sons, olors… hores de vetlla i un cor encongit i desconcertat. I la mort va arribar i jo no la vaig poder mirar. Tot passava estrany, el seu cos allí estirat. Els seus braços durs i tant freds… gent entrant i sortint, mirades, petons, llàgrimes… i jo allí asseguda al seu costat encara vetllant, encara acariciant-lo. L’aigua, la vida… havia marxat i només restava sequedat i desert. I jo enmig d’aquell immens descampat, sense comprendre què estava passant. Paraules agradables, abraçades de persones estimades, però ja no hi havia més aigua per donar. Perquè? Perquè m’ho vas fer això? Perquè vas voler marxar? Perquè vam haver de patir tots? Perquè em demanaves que et donés aigua amb aquells ulls i aquella expressió de trapella? Perquè t’havia de dir que no? Perquè t’havies d’ofegar? Perquè jo enmig de tants fronts sense entendre? Perquè anhelo llàgrimes que costen tant de plorar? No em vull enfadar. Encara tinc el teu dolç somriure als meus ulls, les escasses paraules que et vaig sentir dir, els gestos… el teu fervent intent de comunicar-te i aquelles històries que explicaves amb un llenguatge sec i inintel·ligible. Volia escriure alguna cosa, volia llegir-te alguna cosa el dia de l’enterro però no vaig poder, ja em perdonaràs. Em vas deixar anestesiada. I tot just ara començo a despertar i tot sembla un malson amarat per un lleuger mal de cap molest. I llavors em venen records i imatges que descobreixo tant arrelades i punyents. Certeses que no volia veure. La mort estava al teu costat però el teu cos lluitava per viure a cada hora, a cada minut que passava sense veure aigua. Tanta resistència pansir-se feixugament, tanta fortalesa, tanta serenitat, tanta mestria. I jo lluitava amb el teu cos, amb una esperança que havies abandonat, que havies denegat. I jo lluitava sense sort. I et veia en somnis, enmig d’un toll d’aigua, corrent i bevent. Però la sonda feia un dia que estava buida. I jo resava a un Déu en qui no crec perquè deixessis de patir, perquè no s’allargués més aquella situació. I jo t’observava la respiració i el cor em saltava cada vegada que no et sentia. Tantes hores al teu costat, tantes hores sense pensar i sentint tant. Se’m fa estrany pensar que ja no hi ets, que has marxat… tants anys al meu costat, formaves part de tot, no concebia la idea que un dia deixessis de ser-hi. Masses vegades passant per una suposada mort que trucava a la porta però que tu despatxaves. Al final vas acabar esdevenint immortal, fins ara. Doncs ho sento però ara no m’ho puc creure. Ploro, sento, ser que no hi ets… però encara vius dins meu i si vols ara et donaré tota l’aigua que vulguis, i te la podràs veure a glop o amb una canya. T’estimo molt. Hem tingut moments molt difícils, però per sobre de tot està l’amor. I m’has ensenyat moltes coses, m’has transmès moltes coses i moltes de les qualitats que tinc les he heretat de tu: el caràcter de lleó, la tossuderia, la sensibilitat per l’art, l’habilitat manual i aquesta personalitat tant… especial. i ara me n’adono de tot el que m’has donat i et dic: gràcies. Només desitjo que el moment de marxar no fos difícil per tu perquè malgrat haguessis abandonat l’aigua estaves molt arrelat a la terra, el meu estimat roure, el meu estimat avi. Descansa tranquil que t’ho mereixes, i dona una abraçada ben tendre a la iaia.[@more@]

11s comentaris

bOn dIa

Mai és tard per desitjar bOn dIa, mai és tard per dedicar un somriure, mai és tard per demanar perdó, mai és tard per arrepentir-se, mai és per abraçar, mai és tard per dir t'estimo, mai és tard per fer costat, mai és tard per arribar, mai és tard per ser sincer, mai és tard per escoltar, mai és tard per acompanyar, mai és tard per felicitar, mai és tard per fer un petó, mai és tard per fer un regal, mai és tard per plorar, mai és tard per dir adéu, mai és tard per despertar-se, mai és tard per ser un mateix, mai és prou tard per seguir endavant… 

Que tots tingueu un bOn dIa, de tot cor… iruNa

[@more@]

11s comentaris

…records…

Perquè quasi sempre que recordem el passat només ens venen a la memòria aquelles experiències que ens han fet sentir bé? És curiós veure com la memòria és selectiva i només recuperem a la consciència allò que ens interessa, o allò que ens fa menys mal. Sembla com si els records punyents, aquells que t’evoquen a vivències doloroses, quedin emmagatzemats en un arxiu desat al fons del calaix, allà on normalment no hi tenim accés. Suposo que és un instint de supervivència i crec que d’aquí ve la frase “cualquier tiempo pasado fue mejor”, perquè el present està farcit d’experiències agradables i desagradables. El present encara no ha passat pel filtre de la memòria i no s’ha convertit en records seleccionats.   És possible que per aquest motiu quan recordo la meva infantesa tot siguin coses agradables i m’envaeixi una melangia al veure que ara tot és diferent i més complicat? A vegades m’agradaria tornar enrera, en aquells temps que recordo sense obligacions, sense preocupacions, on el joc era el fil conductor de la meva vida… però llavors penso, realment era així o això és el que el meu cervell ha volgut guardar com el record del que va ser? I si no era tal i com ho recordo, o només n’era una part, perquè ens auto-enganyem d’aquesta manera? I això també es pot extrapolar a experiències més recents, tampoc cal anar tant lluny en el temps i retrocedir fins a la infància, però he pensat que era un bon exemple ja que els records normalment acostumen a ser més vagues i per tant només persisteixen aquells que realment la nostra ment a catalogat d’importants. (vull fer un petit aclariment abans de prosseguir i és que jo parlo des de la meva experiència personal, potser algú recorda la seva infantesa com quelcom traumàtic o poc agradable, que espero que no sigui així) Últimament estic notant que em passa una cosa semblant amb els records que tinc del que va ser la meva parella… només em venen al cap imatges de moments idíl·lics, aquells sentiments de benestar, de tranquil·litat, de pau, aquelles carícies i abraçades que em feien sentir segura, aquells records de tot el que va ser tant especial i màgic… Sembla com si hagués oblidat tot allò que em va fer plorar, que em va fer patir, que em va ferir per dins… com si les cicatrius de mica en mica s’haguessin anat curant. I reconec que això és positiu ja que significa que ho estic superant, però alhora recordar encara és dolorós, i més punyent és pensar que ja no podrà tornar a sercom aquella infància que forma part de l’imaginari dels records…     [@more@]

8s comentaris

Retrat

quadre de Hopper

Mitja tarda, el sol es comença a amagar, traçant ombres que contornegen les façanes dels edificis solitaris d’aquest carrer. M’assec, m’aturo. No tinc ganes de caminar més, de vagar per carrers buits d’esperança, freds i punyents. Obro la llibreta, ja vella i arrugada, cansada de ser utilitzada sempre en els moments de foscor, privada de relats frescos, de dibuixos somrients, de carícies en forma de frases amarades per la serenor. Passo les pàgines, obro la ploma i començo a retratar el que veuen els meus ulls, quasi per inèrcia, sense processar els gestos de la meva mà. Em deixo endur per la imatge, per paraules que complementen la buidor d’aquesta fulla i deixo de pensar, deixo de sentir-me cansat, deixo per un moment de ser jo, de ser el jo pudent impregnat de tristesa i de por. I observo, miro, contemplo i no intento comprendre. Línies rectes, solitàries, que s’entrecreuen sense demanar-se permís… i enmig, com refugiades d’una tempesta de gel, quatre figures romanen callades, compartint el silenci d’un instant fugaç. Es miren, còmplices de ser objectes del meu retrat i segueixen prenent el cafè i l’aigua. Ja no sento la remor dels cotxes, la fredor de l’aire, de mica en mica es van perfilant els seus rostres i tot es centra en l’interior d’aquest petit món que sembla haver quedat aïllat com una bombolla d’escalfor que flota entre el glaç. De sobte començo a entreveure un color, començo a sentir la seva olor i noto com m’embolcalla. Porta un vestit vermell, vestit que es resisteix a caure en l’apatia de l’entorn, a ser un objecte més, a passar desapercebut. I en la meva ment també pinto de color vermell els seus cabells i els seus llavis, sensuals. I una escalfor comença a néixer dins meu, el desig de seguir endavant. Llavors la façana es comença a tenyir amb aquest color i per uns instants sento que tot pot ser possible. Es tornen a mirar, ella enceta una conversa amb el cambrer i la seva veu sembla protegir-los. Paraules de mitja tarda, sense sentit, que acompanyen a quatre desconeguts que satisfan el desig d’un observador solitari. Tot sembla ser fàcil. Però aixeco la vista i els meus ulls tornen a veure-hi. No hi ha ningú. El fred punyent del carrer em cala per dins. Miro i la façana torna a ser negra. Em miro i torno a ser jo, navegant en solitari entre aigües que no entenc. Sospiro i tanco la llibreta, no vull tornar a mirar el record del que no ha sigut.              

Iniciativa creada per Onix (gràcies!)

Bé, he intentat fer el que he pogut, el nivell està molt al nois, espero que us agradi!!

[@more@]

17s comentaris

…llunàtica…

     He arribat a la conclusió que sóc una llunàtica! (i utilitzo la paraula “llunàtica” perquè no m’atreveixo a posar “neuròtica”… i aquí demano l’ajut de l’Alepsi perquè em defineixi el concepte neuròtic per veure si vaig errada o no en la concepció que tinc de la meva personalitat…)

     Sempre he sabut que sóc una mica inestable, que els canvis m’afecten notablement, que dono moltes voltes a les coses… però és que últimament el meu estat emocional ha pujat a una d’aquelles muntanyes russes que donen voltes de campana i no en vol baixar.

     Sempre he cregut que la felicitat és molt etèria, que depèn de molts factors, que un mateix se la crea i la desfà, que no és un estat permanent, que pots passar èpoques més agust amb tu mateix i amb el que fas i èpoques més fosques en què tot esdevé feixuc… però és que últimament la meva felicitat està composta per minuts de glòria en què em menjaria el món, en què em sento contenta, respiro i somric a la vida, dono gràcies pel que tinc i crec ser feliç. I dic minuts perquè realment són minuts… i en un mateix dia la felicitat va i ve, com una brisa que m’acarona i em sacseja sense saber-ne els motius.       Sempre he pensat que l’equilibri és un estat utòpic, que sóc incapaç de tenir una estabilitat, que conjugar el bé i el mal i trobar un terme intermedi per sobreviure és molt difícil, per no dir impossible… però és que últimament els extrems d’aquest equilibri s’estan separant cada vegada més, s’allunyen, es distancien, no volen saber res l’un de l’altre… i jo sento com em divideixo, com m’arrossego estirada per dues cordes cada cop més enemistades…

     Sempre he sentit que sóc una mica “rara”, diferent… però a vegades aquest sentiment és una cosa positiva: “sóc diferent, única, especial” i a vegades es converteix amb quelcom negatiu i atorgo al mot “rara” tot el seu significat despectiu. 

     Potser és falta d’autoestima? Potser és manca d’estabilitat? Potser és que penso massa? Potser és que sóc massa sensible? Potser és que sóc una neuròtica?    [@more@]

4s comentaris